L’ordre, la pesseta i Josep Pla

En una visita que vaig fer a Josep Pla, al mas Pla a Llofriu, tres dies després d’haver-hi anat els que aleshores eren prínceps Joan Carles i Sofia, la conversa que vam tenir va ser llarga i en un moment em vaig interessar per com havia anat la visita principesca. Recordo, entre altres coses, i així ho tinc anotat, que Josep Pla estava preocupat per com podria anar la Transició i em diu: “Li vaig dir a aquell noi que no s’oblidi que l’ordre va lligat amb el valor de la pesseta.” Em sembla una frase genial i amb poques paraules l’escriptor de Llofriu expressava els efectes que els desordres tenen en l’economia.

Tot i que les paraules del gran escriptor empordanès segueixen plenament vigents, sembla que molts líder polítics i socials actuals no ho tenen clar, més aviat sembla que disfruten i es troben còmodes en l’esbronc i en el desordre com a justificació de les seves reivindicacions polítiques, per minoritàries i equivocades que siguin.

La facilitat que ofereixen les xarxes socials –que són uns mitjans de comunicació incontrolats i molt sovint anònims per escampar les seves accions, els seus discursos i les seves imatges impunement– està creant una mena de dictadura de l’opinió per la qual ningú pot estar fora del seu discurs i del seu pensament sense ser atacat severament per aquests defensors de la seva puresa.

Aquest clima és tan fort que fins i tot aquells que tenen un discurs dissident al seu ràpidament són neutralitzats i combatuts a base d’eslògans molt primaris que no resisteixen un mínim debat d’idees. I voler fer bona política amb mals polítics és una quimera.

Fa uns anys que el nostre país llisca cap a una mena de narcopaís sense que surtin veus potents que denunciïn aquesta deriva tan perillosa i, sobretot, sense que els responsables d’aturar-ho hi posin remei. Alguna cosa deu passar perquè Catalunya sigui un país de producció de droga, d’establiment de tota mena de màfies i càrtels de tots els països, de malfactors que venen aquí a delinquir, a atracar i a robar, i de sicaris fent ajustament de comptes. A més de ser el paradís de l’ocupació i de la reincidència delictiva. I tot aquest desgavell delictiu que va en augment cada dia, i cada dia amb delictes més greus, els responsables, els que hi han de posar aturador, només els sents justificant-se amb estadístiques com a coartada, o amb un discurs bonista de resignació incompatible i inacceptable per a un responsable.

La responsabilitat de mantenir la seguretat, de defensar la propietat privada i de l’ordre establert als carrers i places són tasques que hem delegat en exclusiva a la política que ha de fer les lleis apropiades, a les forces de seguretat que han d’imposar l’ordre, i a la justícia que ha d’aplicar les lleis. I és per aquest fi que els hem delegat capacitat de legislar, de jutjar i l’exclusivitat d’usar la violència, si és necessària. I l’excusa que la multireincidència és un problema d’unes lleis mal fetes que compliquen expulsar-los ràpidament, fa la sensació que és una barreja d’incapacitat i de manca de voluntat, i aquesta deixadesa té uns costos socials i econòmics creixents que cada vegada desacredita més la marca Catalunya.

Amb cada ocupació d’un pis, robament d’un rellotge, telèfon mòbil o moneder al carrer, amb cada apunyalament, mort a trets o baralla amb dagues, amb cada acte vandàlic a plena llum del dia enregistrat amb el mòbil, el nostre país va caient en un precipici.

No entendre la lliçó de Josep Pla que l’ordre, i en aquest cas la seguretat, va lligada amb l’euro, ens empobreix a tots.