Opinió

El factor humà

Que Franco no aixequi el cap

La Model dona cabuda a una exposició sobre el Tribunal d’Ordre Públic, òrgan judicial que combatia la dissidència

Quan es pre­gunta a una per­sona que ha estat tan­cada a la presó Model per una qüestió d’ordre polític quin ús futur dona­ria al recinte que ocupa dues illes de l’Eixam­ple bar­ce­loní, la res­posta acos­tuma a anar sem­pre en la mateixa direcció: ender­roc inte­gral, que no en quedi ni una pedra i, en el seu lloc, un gran parc urbà. És una opinió res­pec­ta­ble, també com­pren­si­ble, però que ha estat des­car­tada per aquells que havien de pren­dre la decisió urbanística. A hores d’ara, el futur de l’antic peni­ten­ci­ari d’homes inclou com­bi­nar els usos resi­den­ci­als amb els cul­tu­rals, edu­ca­tius, espor­tius i soci­als. Hi haurà ender­rocs par­ci­als, trans­for­mació d’algu­nes gale­ries i man­te­ni­ment d’ele­ments arqui­tectònics tan relle­vants com el panòptic, nucli cen­tral del gran edi­fici del car­rer Entença, però l’actual apa­rença de presó des­a­pa­rei­xerà.

Men­tre tot això no arriba, la presó s’està con­so­li­dant com el millor lli­bre obert per conèixer el pas­sat recent d’aquest país, perquè millor que lle­gir la història és sub­mer­gir-s’hi fent un viatge en l’espai i en el temps. Recent­ment, l’antic des­patx de direcció de la Model va donar cabuda a la mos­tra ide­ada pel col·lec­tiu Cul­tura i Con­flicte La mala memòria, que, com el seu subtítol indica, Àlbum sonor con­tra l’oblit, reco­llia tes­ti­mo­nis de per­so­nes que van ser repre­sa­li­a­des per l’Estat des del tar­do­fran­quisme fins als anys vui­tanta. Caval­cant amb aquesta mos­tra, el mun­tatge Puig Antich, cas obert s’ha pogut veure a la ter­cera gale­ria, trans­for­mada en tea­tre, i, un cop apa­gats els llums i la veu del jove lli­ber­tari exe­cu­tat el 1974 a qui ha donat vida l’actor, Marc Pujol, una nova acti­vi­tat de caràcter divul­ga­tiu hi pren vida fins al 31 de gener.

Aquest cap de set­mana és ideal per anar a la Model i conèixer amb tot detall, i també amb afany didàctic, l’abast de la repressió política que entre els anys 1963 i 1977 va des­ple­gar el Tri­bu­nal d’Ordre Públic (TOP), eina jurídica cre­ada pel fran­quisme i assi­mi­lada per la democràcia en la seva con­versió en l’Audi­en­cia Naci­o­nal. Aquesta con­nivència entre les velles i les noves for­mes de repressió queda molt clara en aquesta expo­sició, Gene­ració Top, per exem­ple, amb la imatge que es recull del govern nome­nat per Franco el gener del 1974 posant en la foto de família amb el príncep d’Espa­nya, Joan Car­les, després de jurar el càrrec. El futur rei beneïa així els minis­tres que, pocs dies després, dona­rien el ente­rado a les exe­cu­ci­ons de Sal­va­dor Puig Antich i Heinz Chez (Georg Wel­zel) en la reunió de l’1 de març del 1974, en què el govern va actuar com a dar­rera instància judi­cial.

De tota aquesta mala justícia del fran­quisme, en parla pro­fu­sa­ment l’expo­sició, impul­sada per l’asso­ci­ació d’expre­sos polítics, amb Car­les Vallejo al cap­da­vant. Vallejo s’hi ha impli­cat tant que, fins i tot, ha cedit un dels dos cot­xes 600 de la seva pro­pi­e­tat amb la intenció d’ambi­en­tar el públic en aque­lla època.

El recor­re­gut per la mos­tra acaba en una cel·la on es mos­tra una obra de l’artista Euge­nio Merino. Es tracta d’un bust del dic­ta­dor fet amb sili­cona, amb les ulle­res fos­ques, el bigo­tet i una decre­pi­tud pròpia dels últims anys. La reflexió que la visió d’aquest ros­tre imposa és evi­dent; que mai més 22.660 per­so­nes siguin per­se­gui­des judi­ci­al­ment per les seves cre­en­ces polítiques, que mai més cap altre Franco pugui alçar ni el cap ni la vara de matar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.