De reüll
La llum incòmoda
Diu el refranyer català que “per Santa Llúcia un pas de puça, per Nadal un pas de pardal i per any nou un pas de bou”. En la grisor d’un vespre de novembre tristoi, humit i pansit, a punt per velar-ho tot, que les tenebres enteranyinin el cel, la saviesa popular ens fa alçar la copa de l’optimisme recordant-nos que el dia es farà més llarg i que el sol es pondrà cada vegada més tard. No serà, però, fins a Reis, amb “un pas de vell” i per Sant Antoni, amb “un pas de dimoni”. Sempre guanya la llum. Ens ho han ensenyat els Pastorets. És una llum al·legòrica, és clar, perquè si mirem el mapamundi és d’una negror que fa feredat. L’enllumenat de representacions cristianes o de l’imaginari importat, penjat en els carrers de les ciutats, és el símbol de la festa del consumisme, no la festa de la llum; la de les espelmes que llueixen al cap, en formes de corones, les nenes i joves a Suècia, el dia de Santa Llúcia, per “protegir-se” de les nits llargues i els mals que s’hi amaguen. Els llums que tant incomoden irradien amb un blanc càlid conceptes naïfs com un regal enllaçat o una campana. Són llums que molesten perquè fan Nadal que no es pot desitjar perquè ofèn i per això substituïm estrelles per bombetes de colors virolats. Ves que algun dia algú no denunciï el caganer del pessebre i el facin tapar o treure, ell que s’ha amagat entre la molsa sintètica i el riu platejat amb pintura ecològica perquè el paper d’alumini contamina com la purpurina que ja no cau de la bola de neu.