La bellesa de la via Laietana

És una dels poques avingudes de Barcelona que té una capçalera des d’on s’atalaia el mar. Ni la Rambla ni el passeig de Gràcia tenen aquest privilegi. Només a la gran artèria de Marina es podria aplicar aquesta descripció, però això ja no és la Ciutat Vella. Hi ha un racó a la plaça Urquinaona, d’on surt la via Laietana, que, en dies clars, s’albira la fina línia blava del Mediterrani. Ja només això hauria de ser un motiu perquè aquesta avinguda fos considerada un altre dels grans bulevards barcelonins. Si el tinguessin a París o a Londres, aquest final de trajecte, en farien un eix central de tot el seu urbanisme.

La baixada pel carrer Pau Claris –l’avantsala de via Laietana des de la zona de Gràcia– ja anuncia grans dissenys d’edificis ciutadans construïts en paral·lel als, ara ja famosos, immobles de passeig de Gràcia. El tràfic impossible de cotxes i algun terrorisme arquitectònic del segle XX amaguen aquesta riquesa. El caos segueix a Urquinaona, una plaça que encara no ha trobat la solució definitiva.

Quan comença la via Laietana, val la pena aturar el pas. A l’esquerra, els grans edificis –gairebé tancats– de les grans caixes. Més al fons, també a l’esquerra, s’endevina el Palau de la Música. Si es segueix avall, a més de contemplar altres immobles senyorials, es topa amb el mercat de Santa Caterina, del gran Miralles, a una banda, i a l’altra, l’esplanada de la catedral. I fins a la plaça de l’Àngel –quin nom tan bonic–, on ara l’edifici dels sindicats ha recuperat l’esplendor. Segueixen, arrenglerats, esplèndids, casals i casals, fins arribar a Correus. Allà, ja hi ha el mar.