Un pare de la nova psiquiatria

El dissabte 16 de novembre va morir Joan Torres Culubret. Tenia 77 anys, però quan el vaig conèixer, gairebé quaranta anys enrere, m’havia semblat que era molt més gran que jo. Quan el vaig tractar era un psiquiatre conegut, director de l’hospital psiquiàtric de Salt durant anys, però en realitat era molt més que això, era el capdavanter i podríem dir que el pare o un dels pares que va liderar la reforma psiquiàtrica del manicomi, com li deien llavors al psiquiàtric. La seva contribució al canvi d’atenció als malalts mentals va ser decisiva, el que es va anomenar psiquiatria comunitària. Els malalts a partir de llavors van començar a ser tractats com a persones i tota la tasca d’en Joan Torres estava destinada a dignificar l’assistència als malalts.

Una vegada en una crònica vaig escriure d’ell que era un psiquiatre il·luminat. Dit amb tot el respecte. Era un avançat i Girona va ser capdavantera en el canvi de paradigma que hi va haver en l’atenció a la gent que tenia malalties o trastorns psiquiàtrics. En una entrevista que li van fer fa uns anys Rosa Maria Gil i Toni Vilà a la Revista de Girona, Joan Torres reconeixia que la seva dedicació a la psiquiatria “va ser una equivocació”. Ho justificava perquè es va trobar fent medicina però el que en realitat li interessava eren les ciències humanes i que per això “el que hi encaixava més bé era la psiquiatria”. Ell, que de jove havia estat alumne de La Salle, va estudiar a Barcelona i va treballar al Clínic. Destacava el seu coneixement de grans psiquiatres i va portar a Girona un nou model basat en el tracte personalitzat al pacient per, coordinats amb d’altres serveis comunitaris, integrar-lo en entorns més amables. Sí, va ser dels que van treure els malalts del manicomi, el que no volia que es lliguessin els malalts a l’hospital, el que va donar una nova vida als crònics. És clar que alguns el veien com un il·luminat. Va trobar en Just Manuel Casero, diputat de Sanitat, el polític perfecte perquè el deixés fer. La mort d’en Just va ser un cop dur, però també es va entendre amb Joan Arrú primer i amb la Diputació de Salvador Carrera.

“A començaments de la democràcia la gent havia de saber què era un manicomi”, explica, però puntualitza: “A la majoria de la societat el manicomi li està molt bé.” Va tenir oposició als psiquiàtrics, dels cuidadors i de les monges, però també el suport incondicional d’un equip de treball potent i brillant. Es van reduir els ingressos forçats, van convèncer jutges i fiscals i tot va fer un gir com un mitjó. Per això és de justícia reconèixer la feina d’en Joan Torres i Culubret. Membre del consell editorial d’aquest diari, feia articles didàctics, però contundents i durs. Havia militat en el PSUC i després en el PSC, però se’n va desencantar per l’eliminació del grup parlamentari al Congrés –era contundent envers Ernest Lluch. Cinèfil, melòman i aficionat als esports i al Girona, Joan Torres i Culubret va ser tot un personatge que mereix més reconeixement que el que li han dispensat, potser a causa del seu caràcter, que el feia semblar sorrut. Ell mateix ho deia a Toni Vila i Rosa Maria Gil: “Estic més incòmode amb la societat que no pas amb el psiquiàtric.”