Entre el rebuig i la compassió

Sovint, al metro, és inevitable fer aterrar l’orella en converses alienes, sobretot si el soporífer viatge va de punta a punta de la línia i si els companys de vagó criden com si estiguessin separats per una muntanya. Hi ha ocasions en què no val la pena mantenir l’atenció al diàleg aliè i és millor sortir a caçar altres oportunitats, i n’hi ha d’altres que, malgrat que aquell dia només vols concentrar-te en el mòbil, en un llibre o en els teus pensaments interns, tenen un efecte imant sobre les persones del voltant. Una sola frase desconcertant, emocionant o pertorbadora acostuma a ser el desencadenant. “El dia 28 tinc un judici a la fiscalia de menors per la baralla del Pedro”, sento que li diu un jove a un altre. “Jo no vaig fer res, ens ho mengem nosaltres però van ser els més grans”, continua el relat. Són un grup de joves d’uns quinze anys. Parlen desvergonyits. Aquesta vida de violència al carrer sembla ser la seva normalitat. La criden als quatre vents, i riuen i ho desdramatitzen tot, com qui comenta un clàssic del futbol disputat aquella mateixa setmana. “A mi ja no m’agraden les baralles, més aviat a l’inrevés”, s’avé a corregir un. Es regalen consells els uns als altres, amb la parsimònia de qui recomana fer servir brou en lloc de llet al puré de patates: “Si no tens res surt corrents, si dus alguna cosa a sobre, doncs la treus.” I expliquen amb una certa heroïcitat el que en realitat s’endevina com l’arrel del problema: “Recordes quan pujava a casa teva i el teu pare m’ensenyava la pipa?” En l’aire floten moltes preguntes: de què parlarien ara si haguessin nascut en una altra llar?; en quin moment hem permès com a societat que tants joves descarrilin?; quines eines són necessàries per revertir situacions com la d’aquest grup? Arriben a la seva parada i baixen plegats. Al vagó romanen sentiments que van del rebuig a la compassió.