La parella que ven crestes

Fa més d’un parell de mesos que me’ls trobo cada cop que passo per una estació de metro que està ubicada a mig camí de la línia lila, la que uneix Badalona amb el Paral·lel. És una parella que ni és gaire jove ni gaire madura. Parella en el sentit que són dos, no en termes sentimentals, perquè desconec quin vincle tenen. Està formada sempre, o sempre que els he vist, per un home i una dona. Parlen castellà però els seus trets físics destapen que probablement no van néixer aquí. De complexitat menuda, han triat un passadís del subterrani per vendre les seves crestes, diuen que artesanes. Sempre al mateix punt, les traslladen fins allà amb un tàper que subjecten amb les mans. En això consisteix la seva paradeta. Ni un element més. Les ofereixen amb una veu apagada, molt discreta, imagino que per no cridar gaire l’atenció. Segur que són conscients que no disposen dels permisos pertinents i que convertir allò en un circ desembocaria en la seva expulsió de la zona. No els n’he comprat mai però molt sovint hi estic temptada. No crec gaire en les casualitats però trobar-los de forma tan repetitiva deu ser senyal d’alguna cosa, potser que m’estic perdent un menjar exquisit, potser que va sent hora de col·laborar amb una causa que tampoc no és ben bé que sàpiga quina és. Imagino que si s’exposen allà és perquè no han trobat una forma més digna i segura de guanyar-se la vida. Ningú vol ser expulsat d’enlloc, tampoc d’un passadís del metro. Potser no tenen papers i passen per un calvari. També penso que si els en compro, de crestes, trairé els amos dels negocis que estan crivellats a impostos i tampoc no seria just. Mentre mantinc viu el debat moral, prego que arribi el dia que passi per aquella estació i no me’ls trobi, bé perquè han pogut traslladar les crestes a un negoci propi, bé perquè algú els ha ofert feina.