Drets sense deures ni obligacions?

No és gaire agraït parlar de drets amb l’afegitó de deures i obligacions. De fet, l’evidència més clara que no és agraït és que difícilment veuran ni líders polítics, ni líders socials ni líders religiosos parlar de deures i obligacions. Només parlen de drets. Que jo recordi, només el president Pujol en parlava sovint, i a més puc donar fe que seguia aquells que en parlàvem, per encoratjar-nos a seguir fent-ne pedagogia. Amb el canvi social que ha experimentat occident, s’ha creat tot un negoci basat en la ideologia dels que defensen els drets i traspassen les obligacions i els deures en exclusiva als governs o als que ells consideren rics. I algun dia ho haurem de tornar a dir alt i fort: això no va així. El camí que hem emprès, si no virem i ens enfoquem al realisme, es col·lapsarà. El 1998 el doctor Spencer Johnson va escriure una faula de motivació per mostrar l’actitud que ha de tenir l’individu en un món canviant. El títol del llibre és Qui s’ha endut el meu formatge?, una al·legoria que el nostre sistema educatiu faria molt bé de fer-ne lectura i debat obligatori.

Sense explicar-ne massa, perquè si no l’han llegit els recomano que ho facin; amb la seguretat que passaran una bona estona, hi veuran explicada la importància de l’actitud personal en els moments de canvis inesperats. Hem de partir de la base que en aquest món res és gratis, encara que algunes vegades sembla que ens ho facin creure. Seria bo que sovint ens féssim aquella pregunta que sembla que Josep Pla va fer a l’arribar a Nova York en contemplar tota aquella exuberància de llum amb els lluminosos publicitaris: “I tot això, qui ho paga?” L’escriptor de Llofriu sabia pro bé que res és gratis.

Quan sento en moltes manifestacions de polítics i d’agents social exigir sempre els drets sense l’afegitó de deures i obligacions, hi veig una corrupció del llenguatge i de la mateixa expressió “dret”. Tot allò que es vulgui fer passar com a dret sense contrapartida, té molt més a veure amb un privilegi. Els drets també costen diners, cal recordar-ho. I no tinc gaire clar si alguns dels manifestant de la setmana passada a les ciutats catalanes pel dret a l’habitatge, el que reclamaven era més un privilegi que no pas un dret. Els drets també s’han de pagar. I probablement molts diran que l’habitatge és molt car, i tenen raó. I cap dels portaveus que parlaven no havien tingut la mínima decència intel·lectual d’estudiar per què és car? És clar que els convocants són propers ideològicament als que fins fa ben poc ens governaven, i ja sabem com va això de les crítiques polítiques.

El segon exercici que haurien de fer els que encapçalaven la manifestació és preguntar-se quant habitatge públic han fet mentre tenien el poder. Ho sabem: dos de cada tres municipis no han construït cap habitatge social en els darrers vint anys. I el percentatge d’habitatges de lloguer social sobre el total d’habitatges és de l’1,74%, mentre que la mitjana europea és del 9%. Aquest dèficit en habitatge social no hi té res a veure, amb la tensió del mercat del lloguer? No correspon principalment a les administracions públiques la promoció d’habitatge social? Si l’any 2000 a Catalunya érem poc més de 6 milions i ara en som una mica més de 8 milions i no s’ha construït habitatge social, els eslògans de la manifestació, a qui haurien d’encaminar les seves exigències? Com que la majoria són d’acció directa, la primera solució que els ha vingut al cap és exigir una llei confiscadora de la propietat privada amb lloguers indefinits i a preus regulats. És la manera d’exercir un dret sense cap obligació ni deure.