Passejar el gos dins d’un cotxet

Darrerament tinc la impressió que va a més la tendència de passejar gossos en cotxets infantils. Com a mínim, me n’he creuat quatre o cinc la darrera setmana. Mentre s’aproximaven, anava imaginant la carona angelical d’aquell nadó, sovint empès per qui creia que era la seva àvia. La sorpresa, en tots els cassos, ha estat majúscula en observar que, en lloc de la criatura, aquell cotxet l’ocupava un ésser viu però amb cua i quatre potes. Potser es tracta de gossos vells, i com a conseqüència tenen problemes de mobilitat, però en la majoria de casos, sense ser una experta en animals de companyia, no em van fer aquesta impressió. Més aviat l’escena, tenint en compte que parlem d’una gran ciutat on la majoria de gent viu en pisos i ja pot donar gràcies si gaudeix d’un petit balcó, em va conduir a preguntar-me si aquells animals el que anhelen no és una mica de llibertat per poder córrer. Que dic jo que, si poguessin parlar, potser reclamarien a crits, o a lladrucs, sortir d’aquella mena de presó en què algú ha decidit entatxonar-los. Que també tenen dret a socialitzar, les pobres bestioles. Almenys, per sort, els que he vist els darrers dies no anaven disfressats amb peces de roba que, en alguns casos, els amos ja poden donar gràcies que l’animal no pot dir el que pensa. També m’he preguntat si darrere la persona que tracta el gos com un nadó no pot haver-hi una història amagada de solitud, o si simplement hi ha modes, cada cop més, que no estan a l’abast de la meva comprensió. Al cap i a la fi, que cadascú sigui feliç com vulgui, si no danya la resta. En el fons, la gran putada d’aquesta qüestió és que se’m va ocórrer consultar el preu dels cotxets –per cert, oscil·len entre els 60 i els 175 euros, tot i que n’he vist un de 450– i ara em perseguixen de forma obsessiva els anuncis amb aquest artefacte, quan ni tan sols tinc gos.