Soc de poble

Soc d’un dels 332 pobles de Catalunya que tenen menys de 500 habitants. I menys de 400, també. N’érem uns quants més, fa unes dècades, però el degoteig de fugides cap a l’urbs ha anat fent-se gran. Jo mateixa, i disculpin el personalisme, soc una de les que ha fet una desbandada cap a la ciutat. Haver de marxar a estudiar fora porta sovint al no retorn. Arrecerat a l’entorn de la plaça, amb una carnisseria, una pastisseria, una botiga de comestibles, dos bars, perruqueria, una escola (el nombre de xiquets i xiquetes del poble d’entre 0 i 14 anys és de 24, segons l’institut d’estadística); que té la sort de disposar d’una farmàcia i un consultori mèdic on algun dia de la setmana hi ha metge, i alguns altres serveis d’infermeria. I, sobretot, una cooperativa, que encara continua sent el motor d’un poble que es dedica a la producció d’oli d’oliva verge extra. I poca cosa més. Ni hi passa cap tren ni hi ha gaires opcions de moure’t en transport públic enlloc. Soc d’un aquests pobles que son micropobles. D’un d’aquests racons de món que donen una “singularitat de caràcter” –que deia l’escriptor Josep Vallverdú– a qui hi viu, a qui no n’ha marxat i a qui té el mateix dret que els altres de viure-hi bé. Dimecres, el Parlament va activar la tramitació de l’Estatut de Municipis Rurals, que ha de revertir el despoblament i ha de fer que els 596 municipis rurals del país tinguin més serveis. A la Palma d’Ebre i a tots els altres pobles petits que tenen les mateixes necessitats, els mateixos drets i deures i els mateixos desitjos que els que viuen a l’aglomeració urbana.