Gremlins molls i artistes

Llegir i escriure també va bé per parar atenció. Per controlar com llisquem pels carrils del nostre cervell contemporani, sovint ferit pels hams de tants estímuls. Llegir aquest article us ajudarà a centrar-vos. Escriure’l m’ha facilitat la tasca de posar en ordre aparent les idees sobre el tema que vull exposar i deixar de banda altres pensaments que funcionen com forats a la barca: quan acabi la rentadora, l’hauré d’estendre si no plou; avui la nena té pediatre?; tu no havies d’escriure un article al voltant de les excursions mentals?... Puc començar amb preguntes al voltant de la dispersió com a qualitat de les ments coetànies. Per exemple: fins a quin punt interessa convertir en malaltia trets de caràcter propis de la societat en què vivim? També: en quina mesura aquests “trets de caràcter” enfonsen les arrels en causes encadenades a la nostra alimentació o a la nostra relació amb la tecnologia? En quin moment es torna un problema per a la caracterització de la nostra identitat la manera en què el món d’avui ens obliga a percebre’l?

Prenc el Trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) com a mostra de fenomen de patologització viral. I dic viral perquè em fa l’efecte que d’uns anys ençà s’encomana. Dic viral, també, perquè només cal fer un cop d’ull a les xarxes perquè ens assalti una pregunta pertorbadora: esteu segurs que no teniu TDAH? S’explicarien algunes de les derives que us arrosseguen, sabeu? I té molts avantatges! Si us sentíeu sols, ara ja podeu formar part d’un col·lectiu: els romàntics dels cargols fluixos. Si us sentíeu incompresos, ara us trobareu recollits en una comunitat d’orgullosos trastornats, una mescla de Gremlins molls i artistes. Tenir TDAH sembla que és moda, i les xarxes socials són la passarel·la perfecta per reflectir i amplificar tendències –una crema, un mem, un trastorn–. Però part de l’èxit de l’estratègia comunicativa implica generalitzar i simplificar temes molt complexos. En els darrers anys, plataformes com TikTok, Instagram i Twitter van plenes de continguts sobre TDAH, que és un trastorn del neurodesenvolupament caracteritzat per problemes d’atenció, impulsivitat i, en alguns casos, hiperactivitat. Es parla sobre l’experiència personal dels símptomes, s’aconsegueix una audiència àmplia i activa. Ep! Que sensibilitzar està molt bé, però em sembla que aquesta visibilitat ingent condueix a la sobrediagnosi, o al que és igual de perniciós: a la trivialització del tema. Com? Alimentant la idea que el TDHA és un tret de personalitat més que no pas un trastorn. Sospites que ets TDAH? No passa res! Tothom és una mica TDAH, avui! Només has d’aprendre a autogestionar-te. Aquí tens aquest curset de productivitat. Aquí, aquesta pastilleta. Però no emprenyis el metge.

I, mentrestant, l’algoritme –que, com que ho té tot, també té ull clínic– ens inunda de vídeos simpàtics sobre la quotidianitat de les persones amb TDAH: són disperses, incapaces d’esperar-se, de centrar-se en una sola tasca, d’acabar-la d’una tirada. Dominen dramàticament l’art de la procrastinació. Interrompen converses. Perden les claus cada dia. Semblen badar, però escolten en un altre pla dimensional. Realment, hi ha vídeos d’aquests que t’arrenquen un somriure. Us en resumeixo un: primer pla d’una dona demanant una pizza. S’obre el pla i es veu el marit desllorigat rere seu. Qui sap l’estona que fa que ha caigut escales avall. Ella, en sentir els gemecs, recorda que estava trucant per demanar una ambulància i no una pizza. “Ai, sí! L’ambulància. L’ambulància...!” I riem. Però si ens ha atrapat l’hàbit de fluir imbècilment a través de continguts com aquest, ja som a anys llum d’un món on poder fixar l’experiència. On poder contrastar-la amb coneixements adquirits a través del plaer de la lectura o la lliçó ben pronunciada. La dopamina d’alliberament lent. I llisquem perquè pedalar costa cada vegada més. I uns quants vídeos (curts) després, estarem quasi convençuts que és cool tenir un TDAH, per exemple, i que per això som creatius i entusiastes amb els projectes nous, i oblidadissos per causa d’aquest “adjectiu mental”. A més, gràcies a l’etiqueta, entendrem per què ens han d’estimar: resulta que les persones amb TDAH són tan fidels! Per tant, si vostè ha fet el salt a la parella, queda exclòs del cercle. A tota la resta, benvinguts al club dels nous intèrprets de l’autoconeixement. Ara bé, haurem de repensar aquell “coneix-te a tu mateix” en un món on el “tu mateix” és a dos clics de desaparèixer.