Els lladres de pizzes

Una tarda d’un dissabte qualsevol. Una família es reuneix al pis dels avis. Fa dies que no es veuen les cares, així que la tarda passa volant entre històries quotidianes i plans a curt termini per evitar passar tant de temps sense trobar-se. Les hores volen i abans no se n’adonen s’han plantat a la nit, i a l’hora del sopar. Ningú no vol marxar però a veure qui és el guapo o la guapa que improvisa un àpat per a un grup tan nombrós, d’uns quinze, així que opten per resoldre el dilema amb una trucada de telèfon. Acorden demanar unes pizzes i que un repartidor les dugui fins a la casa. Passa mitja hora i comencen a parar taula perquè gràcies a les modernitats d’ara saben que aquell senyor que transporta el seu sopar no trigarà més de deu minuts a arribar. S’ha fet tard i la gana colla. Esperen el so del timbre del carrer com aquell qui espera un bitllet de loteria premiat. Però allà no arriba ni Déu. De cop, un missatge entra al telèfon des del qual s’ha fet la compra: “Comanda rebuda.” Tothom mira a tothom, com buscant amb els ulls una explicació que ningú no és capaç de donar. Se’ls acut sortir al balcó, no sigui que el repartidor sigui allà però s’estigui equivocant de pis, que potser van oblidar incloure’l mentre feien l’encàrrec. L’escena que visualitzen és tan surrealista que no hi donen crèdit. A la terrassa d’un bar que hi ha just a sota, un grup de persones està començant a engolir unes pizzes que, guaita quina casualitat, són exactament iguals que les que la família esperava. Mateix negoci d’origen, mateixa quantitat, mateixa mida i mateixa combinació d’ingredients. L’àvia els ho retreu i es fiquen dins del bar cames ajudeu-me, sense oblidar les pizzes. La família debat què fer, si enfrontar-se als canalles amb pinta de delinqüents o fer una nova comanda. Venç la segona opció. Molts cops a la vida guanya qui menys ho mereix.