Togues són faldilles

Una de les coses que sorprenen en aquest món del dret, les lleis i la justícia és la teatralització en la posada en escena, la faramalla i els cerimonials, fins i tot es podria dir la disfressa que fan servir els seus protagonistes, que actuen damunt el petit escenari que és un estrada com si d’un muntatge teatral es tractés. Tot aquest attrezzo planteja una contradicció en un món que es basa a acostar-se tant com es pot a la realitat de les coses, als fets tal com han succeït i fer-ne una translació en l’àmbit jurídic en forma de resolució o de sentència.

En tot això, la toga hi juga un paper fonamental. La toga, vestimenta sòbria de color negre que fiscals i jutges llueixen amb punyetes i els advocats amb l’escut del seu col·legi professional al pit, cobreix la persona de cap a peus, amb un volant de roba que es recull per sota els genolls. No deixa de ser contradictori que en un món on l’home encara hi té un pres predominant, la peça principal d’aquesta dramatització jurídica tingui l’aparença pròpia de la feminitat que confereix una faldilla.

Però la vida té aquestes coses i potser per això la toga va rebre un escarment en la celebració, dijous al vespre, dels 40 anys de la creació de la comissió de dones advocades de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats (que no pas d’advocades) de Barcelona. Les lletrades que van organitzar un petit espectacle reivindicatiu, festiu, desinhibit, sorollós, a la sala d’actes de la institució, en un moment donat es van treure la toga i la van rebotre contra terra. Va ser un gest d’alliberament, com si despullar-se de la tirania de la roba de reminiscència femenina fos el pas indispensable per poder fer un salt endavant en la necessària i encara no resolta igualtat de gènere en el món del dret.

Caldria començar pel principi i anar al nom de la cosa perquè, com es va recordar en l’acte de dijous, el col·legi de Barcelona és molt il·lustre però en la seva denominació oficial només fa referència als advocats, bandejant així la realitat de les lletrades que obligatòriament hi han d’estar registrades si volen exercir. No passa el mateix a Tortosa, on la denominació oficial del col·legi d’aquesta població és el d’advocats i advocades. Costa d’entendre que una qüestió resolta de forma tan simple al Baix Ebre costi tant d’entendre als senyors advocats de Barcelona.

La simple existència d’aquesta comissió de dones, i que quaranta anys després de la seva creació encara sigui necessària la feina que du a terme, demostra que hi ha alguna cosa que en el món del dret no gira prou rodó. Que una cosa és que les togues semblin faldilles i una altra de ben diferent és no tenir en compte que si algun sentit té l’ús d’aquesta roba és igualar uns i altres, hagin sortit de casa amb pantalons o amb la vestimenta que més els plagui.

Però la condició d’advocada encara ha de reivindicar-se en un món d’advocats. Per això en l’acte de dijous, més important que allò que s’hi va dir és el que s’hi va fer. S’hi van xutar pilotes en elogi al salt exponencial que ha fet el futbol femení, s’hi van construir un pilar de quatre amb les castelleres de Sarrià, i també s’hi van fer repicar timbals gràcies a una formació de batucada. Es pot dir amb més encert o amb millors paraules, però segur que ni més fort, ni més alt, ni més sorollós podria ser el clam de les advocades.