Còmplices necessaris

L’hecatombe que s’ha produït recentment com a conseqüència de la dana a València posa en evidència tota la classe política per ineficaç i miserable. ¿No és del tot indigne autodestruir-se quan encara hi ha morts per censar (229 ja comptabilitzats), carrers plens de fang, ruïna i runes, i baixos de locals i garatges encara inundats d’aigua? Nens sense escola i més de 5.000 empreses greument afectades. Tota una devastació sense precedents!

El desastre de valència és a hores d’ara el paradigma de la ineficàcia dels polítics, de la ineptocràcia dominant dels governs, de la simonia dels càrrecs públics, afegit a la incompetència dels governants per ineptes i indocumentats. A l’abast tenim els currículums de la insuficiència de tots aquells que pretenen gestionar el que s’anomena “bé comú”. Una vergonya estatal que exigeix l’anàlisi ètica d’aquesta realitat, que no escull els millors, sinó els oportunistes que més criden o que es despullen de tota vergonya per exhibir el que en realitat són: Koldos, Ábalos, Cerdans i algun exiliat de la Comunitat, a qui tant se li’n fot capgirar al seu caprici el sistema.

Les conseqüències de tot plegat assenyalen grans riscos que, sense cap mena de dubte, en un futur no gaire llunyà, dramàticament es faran realitat. No hi ha res gratuït en política, i menys la inutilitat, la ineptitud, l’altivesa i aquesta escòria de clavegueram que és el populisme, d’un signe o d’un altre. El populisme en la incoherència s’aboca a l’abús. Totes les dictadures van ser populistes, des de Hitler fins a Stalin; des dels feixismes dels anys trenta fins a la quincalla política de lladres bolivarians, amos i senyors de repúbliques bananeres; des del peronisme que ha arruïnat l’Argentina fins a la maligna estultícia de Maduro a la malaurada Veneçuela del 2024. La repercussió ha estat la ruïna populista de dos dels països més rics del món: l’Argentina i Veneçuela. Després de l’espectacle del congrés dels socialistes a Sevilla, no hi ha més remei que plantejar-se substancials qüestions de bon govern: (a) veritablement es pot creure que Espanya va en la direcció correcta envers aquest “progrés” que diàriament prediquen els perdiguers de Pedro Sánchez?; (b) és legítim apel·lar a la mentida com a element de persuasió política?; (c) té cabuda una veritat política divorciada de la veritat filosòfica o de la ètica?, i (d) es deuen haver preguntat els supporters d’aquest despropòsit polític que ens regeix, d’aquesta accepció feixista del personalisme governamental, sobre les conseqüències –i la responsabilitat judicial– de la seva complicitat?

Són interrogants que impliquen greus obligacions històriques que caldria que els nostres governants es formulessin, igual que la totalitat de la classe política actual, ja que quin serà el llegat que deixaran a les futures generacions? Caïnisme, odis, maquinacions personals, ruïna del deute públic, enganys i, més que probablement, confrontació virulenta en la societat de les maleïdes dues Espanyes. És conscient el funest sanchisme i els seus imprescindibles acompanyants del terrible compromís que suposa la seva condició de còmplices?

Sense ètica no hi ha política, ni democràcia ni llibertats. Fins i tot, ¿no va ser feixista el sistema de Nicolae Ceausescu a Romania que alguns proposen imitar? Si resulta inquietant el que ha succeït en el congrés dels socialistes a Sevilla, molt pitjor pot ser el desglaç dels tribunals quan apliquin la veritat de la llei als conductors del sanchisme i adlàters. Realment, ¿certs polítics –estiguin al govern o estiguin a l’oposició– no es qüestionen la idoneïtat de les seves òptiques, de les seves maneres de procedir, dels seus maridatges contra natura, amb matisos carregats de trampes de cara a la ciutadania? Congressos com el de Sevilla, desastres climàtics com el de València i supporters còmplices com algun exiliat de dins i de fora exigeixen una severa consideració de si és cert que s’estima la veritat i volem preservar la democràcia a Espanya. És un avís per a navegants que al seu dia va proferir Augusto del Noce: “El nou totalitarisme està tan perfeccionat que no necessita ni persecucions físiques ni camps de concentració.” Potser algunes ments benpensants tenen el Gulag a casa seva, sense ser-ne conscients.