Millor no te la juguis

De vegades passa que vas caminant pel carrer i de cop ensopegues amb una persona que s’atura a saludar-te. Fa temps que no coincidiu però tu perceps que a l’altre li fa il·lusió trobar-te. La conversa no ha fet més arrencar però ja t’està preguntant per la teva gent, amb nom i cognom i tot luxe de detalls. També s’interessa per aspectes de la teva vida que només pot conèixer algú amb qui en el seu dia vas compartir alguna pena i un grapat d’alegries. Que li manqui tanta informació recent sobre tu et confirma que us havíeu perdut la pista, potser fa massa temps. La conversa és propera i distesa, però flota un problema sobre l’ambient i sobre el teu cap: no hi ha forma de recordar de què coi coneixes aquella persona. Tens clar que ha passat pel teu dia a dia, que apunta al centre de la diana quan t’interroga sobre les qüestions personals, però hi ha un moment a la vida, sobretot dels cinquanta en endavant, que la memòria juga de tant en tant males passades. I el problema ja no és tant haver de posar el comptador de la conversa a zero per dir-li “disculpa, però ara no recordo de què ens coneixem”, sinó que has confiat tant que el cervell s’activaria que portes vint minuts fent veure que coneixes aquella persona tant com ella a tu. Suficient per no tenir el valor d’admetre que l’has estat estafant des del primer segon perquè en realitat tenies la sensació que parlaves amb un desconegut. Després arriba el moment d’acomiadar-te i de marxar d’allà donant voltes al cap fins a marejar-te, per si de cas torna una inspiració que està en estat de vaga permanent. Així que el millor que podem fer, davant una situació així, és confessar que anem més perduts que un pop en un garatge. Més que res, perquè jugar-te-la tot a una única carta, quan aquesta és la de ressuscitar la memòria de quan érem joves, pot ser una aposta perdedora.