El predicot de Pujol

En l’esforç gene­ra­lit­zat d’aquests dies per a la res­ti­tució pública del pre­si­dent Pujol, del lle­gat polític i de l’obra de govern, no hi ha la volun­tat de repa­rar l’ostra­cisme a què se’l va sot­me­tre després de la decla­ració de la deixa de l’avi Flo­renci. És sos­pi­tosa la una­ni­mi­tat amb què el cri­den, el lloen i el pas­se­gen el pre­si­dent Illa i comis­sa­ris d’ERC. Jun­tai­res d’extracció i vocació inde­pen­den­tista i jun­tai­res d’extracció i vocació soci­o­ver­gent. Tanta uni­tat aixeca sos­pi­tes. El que es pro­paga, a xar­xes i a mit­jans, de l’actual pro­jecció pública de Jordi Pujol és que ell no ha estat mai inde­pen­den­tista, cosa que tots sabem de fa anys i que és més vella que anar a peu. I també se’ns fa saber que el pre­si­dent creu que mai no obtin­drem la inde­pendència. Aquí t’hi vull, Pau­leta!, que diria l’àvia Neus. No poso en dubte les cor­ret­ges de trans­missió. En vaig ser tes­ti­moni directe fa tres set­ma­nes, una tarda que el pre­si­dent em va citar per fer-la petar al seu des­patx del car­rer Calàbria. Li res­ti­tui­ran, per cert, l’ofi­cina i altres drets dels expre­si­dents? Pujol va a pinyó fix que no ha estat mai inde­pen­den­tista i que mai obtin­drem la inde­pendència. Res de nou. El pre­di­cot de Pujol de sem­pre. El que és estrany, car­dat i sos­pitós és la inten­si­tat amb què el llan­cen, tots a l’una, dins l’estratègia gene­ra­lit­zada del girar full. S’emba­len i obli­den que les ide­o­lo­gies, com els ossos, hiber­nen. L’abs­tenció és hiber­nació inde­pen­den­tista. Es des­per­ten amb la pri­ma­vera.