El predicot de Pujol

En l’esforç generalitzat d’aquests dies per a la restitució pública del president Pujol, del llegat polític i de l’obra de govern, no hi ha la voluntat de reparar l’ostracisme a què se’l va sotmetre després de la declaració de la deixa de l’avi Florenci. És sospitosa la unanimitat amb què el criden, el lloen i el passegen el president Illa i comissaris d’ERC. Juntaires d’extracció i vocació independentista i juntaires d’extracció i vocació sociovergent. Tanta unitat aixeca sospites. El que es propaga, a xarxes i a mitjans, de l’actual projecció pública de Jordi Pujol és que ell no ha estat mai independentista, cosa que tots sabem de fa anys i que és més vella que anar a peu. I també se’ns fa saber que el president creu que mai no obtindrem la independència. Aquí t’hi vull, Pauleta!, que diria l’àvia Neus. No poso en dubte les corretges de transmissió. En vaig ser testimoni directe fa tres setmanes, una tarda que el president em va citar per fer-la petar al seu despatx del carrer Calàbria. Li restituiran, per cert, l’oficina i altres drets dels expresidents? Pujol va a pinyó fix que no ha estat mai independentista i que mai obtindrem la independència. Res de nou. El predicot de Pujol de sempre. El que és estrany, cardat i sospitós és la intensitat amb què el llancen, tots a l’una, dins l’estratègia generalitzada del girar full. S’embalen i obliden que les ideologies, com els ossos, hibernen. L’abstenció és hibernació independentista. Es desperten amb la primavera.