L’obsessió de Maalouf

Amin Maa­louf, escrip­tor libanès gua­nya­dor del 36è Premi Inter­na­ci­o­nal Cata­lu­nya, expo­sava dilluns al Palau de la Gene­ra­li­tat la dramàtica para­doxa amb què viu enfron­tada la huma­ni­tat, una espècie capaç de crear grans pro­di­gis tec­nològics i, alhora, “incapaç de fer con­viure en pau i har­mo­nia tota la seva diver­si­tat”. Aquesta idea, gai­rebé una obsessió, és una cons­tant en l’obra de Maa­louf. Apa­reix a Le nau­frage des civi­li­sa­ti­ons (2019), un esplèndid assaig en què evoca amb nostàlgia l’“ideal lle­vantí”, el model de con­vivència de cul­tu­res i reli­gi­ons al Medi­ter­rani ori­en­tal de la seva infan­tesa, el Bei­rut de mit­jan segle. “No soc dels que cre­uen que abans tot era millor [...] però observo, des de fa uns anys, deri­ves cada cop més inqui­e­tants que ame­na­cen de des­truir tot el que la nos­tra espècie ha cons­truït fins ara, tot allò de què ens sen­tim legi­ti­ma­ment orgu­llo­sos, tot allò que solem ano­me­nar civi­lit­zació”, escriu. “És des de la meva terra natal que la tene­bra va començar a esten­dre’s pel món”, con­ti­nua Maa­louf. Les seves parau­les tenen un ressò espe­cial ara que les fla­mes revi­fen al Pròxim Ori­ent i ame­na­cen de pro­pa­gar-se. La pau i l’har­mo­nia tan anhe­la­des no hi arri­ba­ran men­tre per­sis­teixi l’arrel de tots els con­flic­tes, el que oposa isra­e­li­ans i pales­tins.