El crim i el càstig

A la sèrie de televisió The morning show –Apple TV– es plantegen què fer amb un periodista que ha estat acusat d’abusos sexuals per part d’algunes companyes i col·laboradores de redacció. El personatge que interpreta Steve Carell presentava amb èxit i molt de carisma un matinal informatiu de gran audiència, i alhora s’aprofitava de la seva posició de poder, del seu talent i de la seva influència dins de la cadena per anar més enllà del sanament convenient amb les joves periodistes que s’hi movien a l’entorn.

El problema que centra la sèrie no és tan sols el de gestionar la mala imatge de la cadena –que el va mantenir al lloc de feina durant dècades– sinó evidenciar fins a quin punt la mateixa estructura de poder ho sabia, ho emparava, i va tapar-ho amb indemnitzacions –o promocions de feina– a les dones que es van sentir utilitzades per aquell periodista estrella. La responsabilitat ja no només és individual sinó col·lectiva: qui ho sabia i va callar? Qui va mirar a una altra banda per no complicar-se la vida? I qui se’n va aprofitar, un cop va veure que podia usar també el sexe com a mitjà per promocionar-se? Fins a quin punt, però, han de patir els efectes d’aquest cas altres dones, com la seva companya presentadora?

I també: on acaba el càstig moral i legal i comença l’acarnissament? Què fer-ne, de l’abusador? Creiem en la seva redempció? En alguna mena de reforma moral i civil? O ja serà per sempre més un pària, una mena d’empestat amb qui ningú voldrà mai treballar? És un problema dramàtic poderós, ja present a les tragèdies gregues. J.M. Coetzee a Desgràcia, la seva millor novel·la, ens mostra un professor d’universitat, expulsat també després d’haver abusat indubtablement d’una alumna. Hi ha expiació possible? És prou càstig la pèrdua de la feina i del prestigi o fins i tot quan ell mateix veu que li violen la pròpia filla i el proven de cremar de viu en viu no s’arriba a un càstig equilibrat?

La justícia no és divina ni cega sinó humana, passional i forassenyada, motivada per les mateixes forces obscures que van moure l’abusador. La llei hi pot dir la seva, imposant penes, multes i indemnitzacions, però la societat té una moral que va més enllà de la llei, i reacciona de maneres que no tenen per què ser justes (com tampoc ho va ser l’abusador). Cadascú fa la justícia que li sembla, però ha de carregar també amb el pes de les seves decisions. Perquè aquesta és la moralitat de totes aquestes històries: assumeix el que has fet perquè el que has fet ja no et pertany sinó que està en els ulls de la tribu i de les passions que tu desfermares.

Les ficcions –televisives, cinematogràfiques o novel·lístiques– basades en fets reals que s’han escrit després de l’esclat del Me Too i del cas Weinstein –com l’extraordinària novel·la breu Harvey, d’Emma Cline, per exemple, o la pel·lícula She said– han volgut posar en relleu que l’abusador, sense una estructura que l’envolta, el tem, l’empara, el protegeix i l’excusa, no és res.

Perquè qui no té poder –econòmic, simbòlic, la capacitat de canviar la vida de les futures i passades víctimes– difícilment esdevé un abusador en sèrie. És així que ja no és tan sols un problema entre individus sinó col·lectiu o, com es diu ara, cultural. El poder del qual disposa l’abusador és el que li ha fet possible l’abús. Ens hem de demanar si el que convé, a més de la feina de la justícia ordinària, no és desapoderar-lo, treure-li qualsevol possibilitat d’incidència que el pugui portar a abusar de nou. Qui ha abusat de la seva posició dalt d’una tribuna, n’ha de baixar; se l’ha de fer baixar de totes les maneres. Altra cosa és creure o no en la redempció, o si en el món en què vivim es poden donar segones oportunitats a les persones quan hi ha tanta gent preparada que està esperant la seva primera oportunitat i a darrere no té cap historial de delictes i faltes.

Sabem què fer amb les víctimes, però no amb els victimaris. La moralitat ens prepara per a l’assistència als perjudicats, però no sabem què s’ha de fer amb els infractors: com ha de reaccionar la seva família, els seus fills, els seus pares? O els seus caps, presents i futurs. Fins i tot podem sentir-nos responsables: què hem fet malament, què hauríem pogut fer per tallar les ales a l’abusador? Què podem fer ara per ajudar a la reconciliació, al perdó? Alhora que som conscients de la necessitat d’un càstig just.