L’enfiladora

Hi ha noms que es construeixen a batzegades, s’encimbellen a la feina en un tres i no res –a voltes per un cop de sort, o un cop de geni, també un cop de colze– i tot d’un plegat s’enrunen, cauen desplomats a la paperera. Una enfiladora és una altra cosa, perquè treballar amb els fils vol temps, paciència, primer aprenentatge i després saber-ne, i també, evidentment, encert en la passada. Filar és destresa, ofici, conèixer tots els secrets dels fils i també el maneig de les agulles, no defallir quan l’ull erra, la diminuta eina fa un biaix i acaba pessigant el dit, botó diminut de sang vermella.

Algú diria que l’ofici de la Gemma Busquets és el de periodista, i potser encertaria, però encara no l’encertaria del tot. Aquesta banyolina que de fa anys es guanya la vida des de les pàgines d’aquest diari es dedica, amb determinació encomiable, a recuperar peces que havien quedat abandonades al fons de l’armari –allí on la història és freda, injusta– i reenganxar-les a la vida amb fil i agulla nova. Vet aquí, doncs, una enfiladora de les que cusen en la penombra, sota la claror d’un llum que no vol dir sota un focus, que coneix el cost de tantes hores, el sacrifici dels dies i el mèrit que té acabar un teixit i, amb orgull, ensenyar-lo.

Hi ha moltes maneres de teixir, i la tècnica que ha desenvolupat la Gemma és la d’entrecreuar paraules per explicar un grapat d’experiències vitals, relacionar unes biografies amb unes altres, lligar-les aquí pel cap i allà per una vora fins a donar sentit al trencaclosques i reconstruir un mapa humà que es podria resumir amb tres paraules; dona, valentia i llibertat. Tot això té un nom, Matrioixques sota les bombes i un format de llibre, editat per Llibres del Segle, que s’explica de manera clara amb el subtítol de Regidores republicanes entre la guerra i l’exili.

És un treball fruit de fer confluir les dues dèries de Busquets: la de ficar el nas de periodista en les coses que criden l’atenció i fer anar les mans d’enfiladora en la manera d’explicar-les. La mirada inequívocament feminista sobre les coses i el propòsit de voler destacar el valor de la tasca d’altres dones ja desaparegudes, hi fan la resta, o potser no, potser és la clau de volta que tot ho explica; perquè la Gemma segur que s’hi veuria el 1936, alçant el puny dins d’una granota blava i cridant altres dones a fer-se fortes a la rereguarda.

Un llibre com el de les Matrioixques es llegeix d’una tirada però s’escriu a base de moltes passades, anades i vingudes, converses, consultes als arxius. El relat que es proposa parteix de l’interès per explicar el motiu pel qual dues dones van acceptar ser regidores de l’Ajuntament de Girona, el 28 de gener de 1939, quan la República era ja un cadàver. Un gest de valentia? Qüestió d’orgull? Una temeritat? Qui s’amaga rere aquestes dones? I a partir d’aquí estirar el fil i anar fent puntades.

Qui tingui interès per conèixer l’ofici de la Gemma i assistir a una lliçó de fil i agulla, ho pot fer aquest vespre a la llibreria Documenta de Barcelona. Hi descobrirà que amb Matrioixques Busquets ha fet alguna cosa més que un llibre: un vestit necessari, quasi una cuirassa, per protegir-se dels mals temps que bufen ara perquè, com ja es deia aleshores, “aquests homes, si guanyen, implantaran el feixisme, doctrina que considera el nostre sexe com a éssers inferiors”. Puny alçat, Gemma!