En dèiem “caixa «tonta»”

Com que cal no per­dre l’espe­rança que entre els esti­mats lec­tors d’aquest diari n’hi hagi que no siguin necessària­ment boo­mers, recor­da­rem que hi va haver un temps en què a la tele­visió se l’ano­me­nava “caixa tonta”. D’aquesta manera volíem dei­xar clar que la xim­ple­ria era a dins el mitjà, no pas entre la cli­en­tela, pen­sant, pobres de nosal­tres, que mai cauríem en l’addicció de la tele­por­que­ria i que man­tindríem intacte l’espe­rit crític amb què anti­ga­ment l’audiència pre­mi­ava pro­gra­mes com ara La clave, A fondo i Vostè pre­gunta. Després van arri­bar les cade­nes pri­va­des, el goig de fer, per fi, com en les pel·lícules ame­ri­ca­nes, on la gent tenia un coman­da­ment a distància amb canals infi­nits i la resta ja és història... no d’una gene­ració sinó d’una dege­ne­ració. Les pan­ta­lles es van inven­tar per engan­xar-nos-hi, ja fos en for­mat de la “caixa tonta”, de màqui­nes recre­a­ti­ves o, defi­ni­ti­va­ment, de telèfons mòbils. I és pre­ci­sa­ment en l’apo­geu ona­nista dels mòbils, després d’haver-los con­ver­tit en eina indis­pen­sa­ble de la nos­tra rutina cibernètica i d’haver enco­ma­nat aquesta dèria als nos­tres fills, que ara se’ns acut recor­dar que tonta pot arri­bar a ser la pan­ta­lla i con­si­de­rar la urgència de pro­te­gir-ne els ten­dres infants. Per això met­ges, minis­tres i experts tutti quanti coin­ci­dei­xen a reco­ma­nar a la des­es­pe­rada que els nens no siguin expo­sats a les pan­ta­lles abans dels 6 anys i que no tin­guin accés a telèfon amb Inter­net fins als 16. La pri­mera pre­gunta que et ve al cap és si de debò hi ha pares i mares tan capsi­granys que neces­si­tin que els reco­ma­nin aquest parell d’obvi­e­tats, però la rea­li­tat ens demos­tra que sí, que la dei­xa­desa de molts pro­ge­ni­tors genera petits cíborgs que molt pro­ba­ble­ment aca­ba­ran desen­vo­lu­pant malal­ties de la vista, l’oïda o la ment. El pro­blema és que regu­lar un camp que des del prin­cipi hem tin­gut del tot des­re­gu­lat con­ver­teix l’objec­tiu en una qui­mera. A més, als nois i noies encara els aca­barà explo­tant el cap, veient com pri­mer hem cons­truït una soci­e­tat total­ment sub­or­di­nada al mòbil i després el demo­nit­zem. I, com sem­pre, fem tard, els volem res­trin­gir els mòbils ara que ja se’ns han con­ver­tit en uns experts en Intel·ligència Arti­fi­cial.