Les reflexions d’Antoni Puigverd

Antoni Puigverd (La Bisbal d’Empordà, 1954) és poeta, narrador i articulista. Com a poeta ha guanyat els principals premis literaris, el Miquel de Palol per Vista Cansada, i el Carles Riba i el Crítica de Poesia Catalana de l’Associació Espanyola de Crítics Literaris per Curset de natació. Ha publicat dues novel·les, Paper de vidre i La gàbia d’or; el llibre de contes La pràctica dels vius (1990), diversos llibres col·lectius com a assagista literari i polític, i com a prosista va signar Empordà, llibre de meravelles, amb fotos de Xavier Miserachs, i Girona, amb fotos de Jordi Puig, i també a Libros de Vanguardia La finestra discreta. Aquesta introducció surt de la seva biografia al llibre on també explica que ha publicat articles en nombrosos diaris i revistes i que ara és col·laborador habitual de La Vanguardia. Jo hi afegeixo que va ser peça clau d’aquest diari i de Presència i que trobo a faltar els seus articles pulcres d’anàlisi política i les grans pàgines que ens va regalar al que era el nostre suplement dominical. No cal estar-hi d’acord amb tot, però a l’Antoni Puigverd sempre cal llegir-lo i escoltar-lo, tot i que també va deixar les tertúlies als mitjans audiovisuals quan es va iniciar allò que algú va batejar com el procés.

Ara Libros de Vanguardia li publica Ocell de bosc. Mirar, pensar-hi, explicar-se, coure, recordar. L’estic llegint i hi retrobo el millor Puigverd, reflexiu, mestre de la llengua, que barreja diversos gèneres en un llibre on explica les seves experiències al voltant del menjar, dels primers records a la Itàlia idealitzada. Barreja de gèneres, del narratiu a l’aforístic, de l’assaig literari a l’elegia. Un llibre per llegir amb pausa. Per agafar i deixar, per tornar-hi sempre. No cal llegir-lo d’una tirada, però es pot fer. És un llibre per obrir-lo per qualsevol planar i llegir-lo amb plaer. A la introducció, l’autor mateix ho explica. “No cal llegir-lo del principi al final, com es fa amb un menú dels restaurants artístics.” Vol ser, diu, una oferta variada, de la qual el lector pot triar a l’atzar fragments. Tot això ens porta a Josep Pla, a qui cita i a qui agraeix haver-li ensenyat a obrir els seus llibres per qualsevol pàgina. No, no és un llibre de cuina, però la cuina li serveix per proposar els temes dels quals li ve de gust escriure: “memòria, pensament i lectures”. Tastets, en diu. Un aiguabarreig, ho qualifica. També hi trobem el Puigverd pessimista, a mig camí del que va escriure el papa Ratzinger i del que va dir Marx. “La terra promesa del progrés fa fallida. Els humans desitgem el progrés, però també el temem. Ja no hi sabem confiar.”

El meu amic Joaquim Coello diu que el llibre li recorda a Montaigne, pensador del Renaixement, escèptic allunyat de les certeses i les doctrines, moralista. Puigverd, a l’epíleg es confessa i cita el metge Miguel Torga. Volia ser escriptor i és un gran nom de la literatura portuguesa, però “al final de cada llibre em sento insatisfet i culpable com un pecador que no ha acomplert prou bé la penitència”, es confessa Torga. Antoni Puigverd reconeix: “Volia ser escriptor i em vaig convertir en comentarista polític i social.” Acaba el llibre i també se sent culpable. Li agraïm que, malgrat dubtes i pors, escrigui, i que ho faci tan bé.