Cent euros per un pressupost

Uns veïns volen reformar el lavabo del seu pis i van a les palpentes, perquè de reformes en saben zero o fins i tot una mica menys. Tampoc no tenen ningú a prop que els pugui aconsellar, ni un cunyat manetes que en les seves hores lliures sap fer de tot, així que l’única opció que veuen factible és triar dos o tres botigues gairebé a l’atzar, comparar pressupostos i tracte rebut, i resar per encertar-la. Sí que han acordat deixar-se els diners en una botiga de barri i no pas en una gran cadena de les que s’han cruspit els petits comerços. Amb aquest fi s’han atansat a demanar el cost dels treballs a dos establiments. El primer, un que lliura targetes de presentació del segle passat però una altra veïna els ha triat fa poc i ha quedat ben contenta, i un segon que està situat dos carrers més avall i ja que hi són, doncs aprofiten i comparen. Al primer establiment s’han ofert a fer-los una visita, estudiar les característiques del lavabo i facilitar-los un pressupost, sense més ni més. Al segon, els han atès amb la mateixa cordialitat però els han aclarit que fer números té un cost de cent euros, que perdran si finalment no fan l’obra amb ells, però que es descomptarien del preu final en cas de ser els seleccionats. Aquesta pràctica, legal però no estesa a tot arreu, els ha conduït a descartar el segon negoci i el més probable és que confiïn en l’altre, sense donar-hi més voltes al cap. Ells, que tota la vida han anat al capdavant de la defensa dels drets dels treballadors, saben que tota feina té un cost, però la informació els ha deixat descol·locats. És un lavabo petit, la firma de reformes déu tenir desenes de pressupostos ja fets de les mateixes característiques i el desplaçament fins al pis amb prou feines són cinc minuts a peu. Potser a la llarga tothom actuarà de la mateixa manera, però ara per ara marca unes regles de joc a les quals no tothom està disposat a jugar.