El peix no està tot venut

Quin és el súmmum del cinisme? Que un anunci fomen­tant el con­sum de peix com el que acabo de veure a TV3 sigui “cofi­nançat” per la mateixa Unió Euro­pea que vol reduir de 133 dies anu­als a 27 l’auto­rit­zació per a la pesca d’arros­se­ga­ment. Si final­ment es porta a terme, impli­carà la des­a­pa­rició del sec­tor tal com l’hem cone­gut des de temps ances­trals. Som capaços de rela­ti­vit­zar-ho quasi tot, però entre poc i massa.

Cer­ta­ment, men­jar peix cap­tu­rat al mar és cada dia més una acti­vi­tat per a but­xa­ques valen­tes. No dei­xa­rem de tenir peix a taula, però serà peix extret del cri­a­dors, peix que ha vis­cut en semi­lli­ber­tat però ali­men­tat per la mà de l’home. Llo­bar­ros, ora­des..., tots de la mateixa mida i pes, pro­ve­nen de nego­cis de cria. Fins i tot la pre­uada tonyina roja (i sort, perquè amb el preu que la paguen al Japó no hi podem com­pe­tir).

L’arros­se­ga­ment és una moda­li­tat de pesca amb mala fama, i en certa manera jus­ti­fi­cada. La xarxa arros­se­gada per les bar­ques més potents ho cap­tura tot, fins i tot espècies no desit­ja­bles i ele­ments del fons marí que són font de bio­di­ver­si­tat. Però, pel volum de cap­tu­res, és la que pot satis­fer la demanda. Com en tot, es tracta de tro­bar un punt d’equi­li­bri, i sem­bla que els 27 dies són una invi­tació a ple­gar veles i enfon­sar la barca. Tot això, apli­cat a un sec­tor que ja fa anys que s’ha fet gran, que actua amb res­pon­sa­bi­li­tat, que ha entès que apli­car vedes és neces­sari i bene­ficiós per no esgo­tar les reser­ves, per­me­tre la rege­ne­ració de les espècies i man­te­nir unes cap­tu­res mínimes per quan­ti­tat, dimen­si­ons i preu.

Si des dels des­pat­xos de Brus­sel·les no arriba una rec­ti­fi­cació en ter­mes rao­na­bles, no tin­drem cap més alter­na­tiva que pen­sar que, o bé el fana­tisme pre­te­sa­ment pro­tec­tor ha con­que­rit la Unió Euro­pea o, més aviat, que res­tric­ci­ons tan dra­co­ni­a­nes res­po­nen a interes­sos encara menys con­fes­sa­bles. Par­lant en plata, que els con­su­mi­dors i el sec­tor pes­quer medi­ter­rani paga­ran els plats tren­cats d’uns acords comer­ci­als amb ter­cers països. Des dels temps imme­mo­ri­als de la lliure impor­tació d’ave­llana turca, no hem dei­xat de tenir exem­ples.