El peix no està tot venut

Quin és el súmmum del cinisme? Que un anunci fomentant el consum de peix com el que acabo de veure a TV3 sigui “cofinançat” per la mateixa Unió Europea que vol reduir de 133 dies anuals a 27 l’autorització per a la pesca d’arrossegament. Si finalment es porta a terme, implicarà la desaparició del sector tal com l’hem conegut des de temps ancestrals. Som capaços de relativitzar-ho quasi tot, però entre poc i massa.

Certament, menjar peix capturat al mar és cada dia més una activitat per a butxaques valentes. No deixarem de tenir peix a taula, però serà peix extret del criadors, peix que ha viscut en semillibertat però alimentat per la mà de l’home. Llobarros, orades..., tots de la mateixa mida i pes, provenen de negocis de cria. Fins i tot la preuada tonyina roja (i sort, perquè amb el preu que la paguen al Japó no hi podem competir).

L’arrossegament és una modalitat de pesca amb mala fama, i en certa manera justificada. La xarxa arrossegada per les barques més potents ho captura tot, fins i tot espècies no desitjables i elements del fons marí que són font de biodiversitat. Però, pel volum de captures, és la que pot satisfer la demanda. Com en tot, es tracta de trobar un punt d’equilibri, i sembla que els 27 dies són una invitació a plegar veles i enfonsar la barca. Tot això, aplicat a un sector que ja fa anys que s’ha fet gran, que actua amb responsabilitat, que ha entès que aplicar vedes és necessari i beneficiós per no esgotar les reserves, permetre la regeneració de les espècies i mantenir unes captures mínimes per quantitat, dimensions i preu.

Si des dels despatxos de Brussel·les no arriba una rectificació en termes raonables, no tindrem cap més alternativa que pensar que, o bé el fanatisme pretesament protector ha conquerit la Unió Europea o, més aviat, que restriccions tan draconianes responen a interessos encara menys confessables. Parlant en plata, que els consumidors i el sector pesquer mediterrani pagaran els plats trencats d’uns acords comercials amb tercers països. Des dels temps immemorials de la lliure importació d’avellana turca, no hem deixat de tenir exemples.