Junts, el barrufet rondinaire

Pel meu gust, ja no toca un ultimàtum. Pel meu gust toca­ria un bona nit i tapa’t, que deia l’àvia Neus. Però segu­ra­ment no serà així i bona part de la plana major de Junts aplau­dirà amb les ore­lles la decisió de con­ti­nuar ron­di­nant i con­ti­nuar donant suport al govern de l’Estat. La política espa­nyola (i en con­seqüència la cata­lana) és un bocoi de pólvora del qual no surt ni un sol ble que no hagin encès. No és una metxa la que amenaça de fer-lo explo­tar. En són dot­ze­nes, i ja comença a ser molt difícil ima­gi­nar que acon­se­gui­ran apa­gar-les totes. Però Pedro Sánchez ha sor­tit del congrés de Sevi­lla dient que sí, que aguan­tarà fins a final de legis­la­tura, i per alguna cosa ho deu dir. Segu­ra­ment perquè el que no perdrà mai és la con­dició de pinxo. Del toc de cor­neta de Car­les Puig­de­mont per dilluns no sem­bla que n’hàgim d’espe­rar gaire res més que un nou epi­sodi del bar­ru­fet ron­di­naire. Ara estem en l’esta­bi­li­tat i el retorn d’empre­ses, com ha tor­nat Ciments Molins, i en l’exigència dels acords que no com­plei­xen. Cada dia estic més con­vençut que treure el suport al govern de Madrid no és sufi­ci­ent i que s’hau­ria d’anun­ciar el vot favo­ra­ble a una moció de cen­sura amb com­promís d’elec­ci­ons imme­di­a­tes. Page sor­tint de Sevi­lla “enor­me­ment satis­fet” amb els mul­ti­fi­nançaments sin­gu­lars acaba de convèncer el més pin­tat. Però temo que ens que­den molts capítols del bar­ru­fet ron­di­naire. És el que tenim.