Raça humana
Les cues i la paciència
Per circumstàncies de la vida, però sobretot perquè la canalla no va sola als llocs que estan a mitja hora de cotxe, vaig passar la jornada de dissabte a escassos metres d’un centre comercial dels que semblen tenir un efecte engalipador. Per sort hi vam arribar una hora abans que les botigues no obrissin portes, el que vol dir que hi vam aterrar amb prou antelació per estalviar-nos el tumult. No sé si qui matina fa farina, el que sí que vam poder comprovar és que qui arriba primer troba aparcament al carrer al primer intent, i en dies així segur que, de retruc, s’estalvia algun maldecap. En poca estona vam passar de ser quatre gats, o quatre cotxes –la combinació des de casa en transport públic és un càstig a l’alçada de pelar ceba durant cinc hores seguides–, a observar com s’hi anaven atansant els primers enfilalls de vehicles. Durant unes quantes hores vam oblidar que a dos minuts a peu teníem una àmplia oferta comercial que ens podria resoldre algun regal de Nadal, tret d’algun moment en què alguna persona del grup hi treia el cap i tornava escandalitzada perquè és impossible comprar amb tanta gentada –desconec en quin moment va albirar que hi trobaria un desert–. No hi vaig pensar més, ni en les compres, ni en els bullicis, ni en com les persones ens movem com autèntics ramats, o no ho vaig fer fins al moment d’abandonar aquell poble i trobar-me cara a cara, i per sort en sentit contrari, amb desenes de persones atrapades en una interminable cua de cotxes que a hores d’ara deuen estar donant gràcies perquè ja són els següents a creuar la barrera del pàrquing. Tenim paciència per baixar a un infern ple de botigues, però després ens desesperem si no obtenim resultats immediats en qualsevol altre àmbit. A veure si entre les ofertes de jerseis i mòbils apareixen brúixoles per deixar de perdre el nord.