La raó dels pescadors

En la primera dècada d’aquest segle XXI, la Unió Europea va decidir incentivar l’arrencada de vinyes antigues per millorar la producció de vi i adequar-la a les necessitats de consum. Ara, més d’una dècada després, tenir vinyes ancianes permet elaborar vins únics i molt ben valorats. Els que hi entenen expliquen que la decisió europea el que va fer va ser unificar els gustos, homogeneïtzant varietats, i per tant reduint la diversitat i la riquesa del món del vi. Un exemple que la presa de decisions des de les altes instàncies, sense tenir en compte les opinions dels que toquen de peus a terra, no sempre va en la direcció correcta.

Pot passar el mateix amb la pesca. Des de Brussel·les s’està negociant per reduir encara més la capacitat pesquera al Mediterrani occidental, amb una proposta que deixaria els pescadors catalans d’arrossegament –que són la majoria– amb la possibilitat de sortir al mar només 27 dies a l’any. Com bé pregunten, quina empresa pot subsistir treballant només aquestes hores? Si es fa efectiva la proposta, molts es plantegen plegar.

La sobrepesca al Mediterrani és una realitat i la situació és greu, però des d’Europa no es valora que precisament els pescadors catalans són pioners a l’hora d’aplicar mesures per millorar la sostenibilitat, com els vedats permanents o l’ús d’aparells que no danyen el fons marí. I tampoc és que tinguem una flota sobredimensionada, les embarcacions de pesca són unes sis-centes (fa 25 anys eren més de dos mil). Són pescadors que porten cada dia peix fresc a la llotja i que fan esforços per promoure, per exemple, espècies de peixos de proximitat, menys coneguts, més barats i amb molt bones propietats nutricionals. Però malgrat aquests esforços, i en vista de com es van homogeneïtzant també els gustos alimentaris –amb noves generacions que consideren que menjar peix és només obrir una llauna de tonyina–, cal preguntar-se si no s’acabaran abans els consumidors que els peixos que es volen protegir.