Recursos humans

Si alguna cosa ens defi­neix com a soci­e­tat, és la capa­ci­tat de soli­da­ri­tat de molts ciu­ta­dans. Només cal veure tot el que ha pas­sat al País Valencià, que ha aixe­cat una onada de volun­ta­riat i d’ini­ci­a­ti­ves enco­mi­a­ble. N’és un exem­ple el volum col·lec­tiu Renàixer del fang, que con­tri­buirà a la recu­pe­ració de les lli­bre­ries que ho han per­dut tot. Però l’acti­tud pro­ac­tiva no aflora només en les grans tragèdies, sinó que és pre­sent en tots els àmbits. Un dels quals és l’ense­nya­ment, que torna a ser objecte d’una visió pes­si­mista que impe­deix reconèixer el que cal millo­rar i, alhora, saber veure allò que fun­ci­ona.

I el que fun­ci­ona és l’acti­tud de molts docents que tenen vocació, fet que no els impe­deix ser crítics amb algu­nes polítiques edu­ca­ti­ves. Als bar­ris més des­fa­vo­rits de les ciu­tats del nos­tre país, hi ha docents magnífics. Dues cone­gu­des meves –l’una és mes­tra i l’altra, edu­ca­dora social– tre­ba­llen en una escola con­si­de­rada “cen­tre d’atenció pre­fe­rent”, amb pro­blemàtica social alta. Diuen que no donen l’abast per aten­dre les neces­si­tats dels alum­nes perquè han d’acon­se­guir esta­blir hàbits de com­por­ta­ment ele­men­tals i una bona pre­dis­po­sició de les famílies. Una d’elles comenta: “Ens faria molta falta un reforç. Jo soc edu­ca­dora social, que és una diplo­ma­tura, però la Gene­ra­li­tat em con­tracta com a inte­gra­dora social per raons econòmiques... Al final, surto bé de preu”, iro­nitza. La seva feina és voca­ci­o­nal: “A l’aula, tre­ba­llo habi­li­tats de relació, pre­venció de dro­go­de­pendència i de violència de gènere, i cohesió de grup... També dina­mitzo l’asso­ci­ació de famílies, perquè algú ha de coor­di­nar les acti­vi­tats amb l’escola. Ens tro­bem amb molts casos d’absen­tisme.” Es queixa de falta de recur­sos humans: “Durant uns cur­sos havíem rebut ajuts dels fons euro­peus que han ser­vit per tenir l’assistència d’un psicòleg, però ara mateix no tenim res: ni psicòleg ni infer­mera.” Per la seva banda, la com­pa­nya que és mes­tra ha hagut d’afron­tar rep­tes impor­tants: “He tin­gut alum­nes de cinquè de primària que amb prou fei­nes sabien lle­gir ni escriure. Tenen molt poca moti­vació per l’estudi i, si no ets rigorós i pro­cu­res també esta­blir un vin­cle afec­tiu, és impos­si­ble fer res. Ha estat un esforç titànic, però al final ho he acon­se­guit...” Mal­grat tot, la meva amiga se sent bé on li ha tocat ser.

A l’hora d’exa­mi­nar res­pon­sa­bi­li­tats, cal­dria millo­rar la for­mació del pro­fes­so­rat, amb més pre­pa­ració en gestió de clas­ses, sobre­tot a secundària, perquè pots tenir molts conei­xe­ments sobre una matèria i no saber-los trans­me­tre. “Neces­si­tem reforços de per­so­nal, però l’admi­nis­tració ha entès que l’ajuda ha de ser enviar més tau­le­tes tàctils.” Jo tinc prou experiència docent i sé la importància que té la ràtio d’alum­nes, que a secundària sol superar el cen­te­nar, i les hores per­du­des a classe enge­gant i tan­cant ordi­na­dors i havent de revi­sar l’ús que en fan. Una vegada més, la clau són per­so­nes for­ma­des i efi­ci­ents, i res pot suplir la tuto­rit­zació d’un bon pro­fes­sor. Una altra qüestió que merei­xe­ria una revisió a fons és la gratuïtat com­pleta del men­ja­dor en esco­les com la que he des­crit. “L’argu­ment de l’admi­nis­tració és que, si es que­den al men­ja­dor perquè és gratuït, els alum­nes esta­ran ben ali­men­tats. Però això és com­ple­ta­ment fals: no apro­fi­ten el men­jar i a casa con­ti­nuen amb mals hàbits ali­men­ta­ris. Si hagues­sin de con­tri­buir a les des­pe­ses de men­ja­dor, ho valo­ra­rien més. També és un greuge com­pa­ra­tiu cap a famílies d’alum­nes de classe mit­jana-baixa que neces­si­ta­rien aju­des i no en tenen.” Donar gratuïtat total sense dema­nar cap apor­tació al ser­vei comu­ni­tari és con­tra­pro­du­ent. Crec que edu­car en l’esforç aca­barà sent una idea inno­va­dora, i, si no, el temps ho dirà. D’altra banda, són molts els temes que s’hau­rien de revi­sar.

Està bé que es posi en marxa una agència cata­lana de pros­pec­tiva i anàlisi que des­cri­gui el mapa real de l’estat de l’edu­cació, però és essen­cial escol­tar el que tenen a dir els cen­tres i els pro­fes­sors. La qüestió sem­pre gira a l’entorn dels recur­sos humans, que són els que sos­te­nen les situ­a­ci­ons, amb difi­cul­tats i cri­sis implícites. El més impor­tant es gesta amb la volun­tat de ser­vei de les per­so­nes i dels cen­te­nars d’orga­nit­za­ci­ons d’arreu del país que tre­ba­llen per l’interès col·lec­tiu. Just a les por­tes d’un altre Nadal, la soli­da­ri­tat con­ti­nua sent un dels valors que ens sal­ven com a espècie.