Recursos humans

Si alguna cosa ens defineix com a societat, és la capacitat de solidaritat de molts ciutadans. Només cal veure tot el que ha passat al País Valencià, que ha aixecat una onada de voluntariat i d’iniciatives encomiable. N’és un exemple el volum col·lectiu Renàixer del fang, que contribuirà a la recuperació de les llibreries que ho han perdut tot. Però l’actitud proactiva no aflora només en les grans tragèdies, sinó que és present en tots els àmbits. Un dels quals és l’ensenyament, que torna a ser objecte d’una visió pessimista que impedeix reconèixer el que cal millorar i, alhora, saber veure allò que funciona.

I el que funciona és l’actitud de molts docents que tenen vocació, fet que no els impedeix ser crítics amb algunes polítiques educatives. Als barris més desfavorits de les ciutats del nostre país, hi ha docents magnífics. Dues conegudes meves –l’una és mestra i l’altra, educadora social– treballen en una escola considerada “centre d’atenció preferent”, amb problemàtica social alta. Diuen que no donen l’abast per atendre les necessitats dels alumnes perquè han d’aconseguir establir hàbits de comportament elementals i una bona predisposició de les famílies. Una d’elles comenta: “Ens faria molta falta un reforç. Jo soc educadora social, que és una diplomatura, però la Generalitat em contracta com a integradora social per raons econòmiques... Al final, surto bé de preu”, ironitza. La seva feina és vocacional: “A l’aula, treballo habilitats de relació, prevenció de drogodependència i de violència de gènere, i cohesió de grup... També dinamitzo l’associació de famílies, perquè algú ha de coordinar les activitats amb l’escola. Ens trobem amb molts casos d’absentisme.” Es queixa de falta de recursos humans: “Durant uns cursos havíem rebut ajuts dels fons europeus que han servit per tenir l’assistència d’un psicòleg, però ara mateix no tenim res: ni psicòleg ni infermera.” Per la seva banda, la companya que és mestra ha hagut d’afrontar reptes importants: “He tingut alumnes de cinquè de primària que amb prou feines sabien llegir ni escriure. Tenen molt poca motivació per l’estudi i, si no ets rigorós i procures també establir un vincle afectiu, és impossible fer res. Ha estat un esforç titànic, però al final ho he aconseguit...” Malgrat tot, la meva amiga se sent bé on li ha tocat ser.

A l’hora d’examinar responsabilitats, caldria millorar la formació del professorat, amb més preparació en gestió de classes, sobretot a secundària, perquè pots tenir molts coneixements sobre una matèria i no saber-los transmetre. “Necessitem reforços de personal, però l’administració ha entès que l’ajuda ha de ser enviar més tauletes tàctils.” Jo tinc prou experiència docent i sé la importància que té la ràtio d’alumnes, que a secundària sol superar el centenar, i les hores perdudes a classe engegant i tancant ordinadors i havent de revisar l’ús que en fan. Una vegada més, la clau són persones formades i eficients, i res pot suplir la tutorització d’un bon professor. Una altra qüestió que mereixeria una revisió a fons és la gratuïtat completa del menjador en escoles com la que he descrit. “L’argument de l’administració és que, si es queden al menjador perquè és gratuït, els alumnes estaran ben alimentats. Però això és completament fals: no aprofiten el menjar i a casa continuen amb mals hàbits alimentaris. Si haguessin de contribuir a les despeses de menjador, ho valorarien més. També és un greuge comparatiu cap a famílies d’alumnes de classe mitjana-baixa que necessitarien ajudes i no en tenen.” Donar gratuïtat total sense demanar cap aportació al servei comunitari és contraproduent. Crec que educar en l’esforç acabarà sent una idea innovadora, i, si no, el temps ho dirà. D’altra banda, són molts els temes que s’haurien de revisar.

Està bé que es posi en marxa una agència catalana de prospectiva i anàlisi que descrigui el mapa real de l’estat de l’educació, però és essencial escoltar el que tenen a dir els centres i els professors. La qüestió sempre gira a l’entorn dels recursos humans, que són els que sostenen les situacions, amb dificultats i crisis implícites. El més important es gesta amb la voluntat de servei de les persones i dels centenars d’organitzacions d’arreu del país que treballen per l’interès col·lectiu. Just a les portes d’un altre Nadal, la solidaritat continua sent un dels valors que ens salven com a espècie.