I demà tampoc no ens tocarà

M’agradaria molt equivocar-me de ple i que demà al migdia algú em pugui collonar perquè m’hagi tocat la grossa, el primer premi de la loteria de l’Estat, que se sortejarà des de Madrid (d’on, si no?). El sorteig més esperat de l’any, diuen. I sí, tot i que sempre compro algun número de la Grossa de la Generalitat i estic conscienciat que la loteria és bàsicament una gran recaptació per a l’Estat cada setmana i especialment per Nadal, també tinc algun dècim amb un número que demà es posarà al bombo aquell tan gran que veiem per la televisió. Perquè la televisió retransmet el sorteig i, tot i que mai ho he entès, té una bona audiència, és a dir, hi ha molta gent que té encès l’aparell i està al cas quan surt algun dels números premiats, que, en aquest sorteig en particular, són molts. I no parlem de les ràdios, que tenen un cert desfici per anar fent la programació amb la hipnòtica cantarella dels nens de Sant Ildefons de fons.

Sí, no ens enganyem, d’una manera o altra, la majoria de gent que pot, i potser algú que no ho hauria de fer, juga a la loteria. Jo mateix en soc un exemple amb aquest article. Ho fan amb l’esperança que un cop de sort els permeti respirar i fer allò que en diem tapar algun forat. Però són molts els cridats i pocs els escollits. He llegit que els catalans no hi tenim tanta tirada com d’altres, a això de la loteria de demà, però els números ho desmenteixen, tot i que hi ha llocs com Madrid (per l’efecte capitalitat) i Andalusia que van al davant. Remenant Google, he vist que fa pocs anys la mitjana del que es gastaven els gironins era d’uns 40 euros, més baixa però no gaire que els barcelonins i els tarragonins, però força inferior a la dels lleidatans. No em refio de les estadístiques i segur que, en la dada de Lleida, que doblava la dels altres catalans, hi deu tenir a veure la quantitat de dècims que venia aquella administració de Sort d’aquell senyor que es va fer milionari i volia anar a la Lluna (crec).

Ara bé, el que m’admira aquests dies passats són les cues de gent disposada a fer-les per aconseguir un dècim d’una administració en particular. De fet també a casa nostra podem veure cues. I em costa d’entendre. Com també hi ha tràfic de dècims i bitllets. Aquest dia vaig veure com un amic meu que viu habitualment a Madrid anava repartint o intercanviant dècims que devia haver comprat a una d’aquestes administracions famoses del regne d’Ayuso. En portava molts i molts. Li desitjo tota la sort del món, però em temo que li passarà com a la gran majoria, que s’haurà de conformar amb allò d’“almenys que tinguem salut”, amb la satisfacció que et tornin els diners o amb els premis menors. La gran rifa espanyola de Nadal em va passar una vegada ben a prop i un número que comprava habitualment cada any no el tenia el dia que va tocar. Almenys va arreglar alguna cosa a un grup de bons amics. O sigui que, passada a la història la gran feinada que ens suposava als diaris en paper fer especials d’urgència amb els premiats cada any, haurem d’esperar a veure per televisió o sentir a la ràdio com s’obren ampolles de cava de baix preu, es fan les mateixes fotos de sempre i es repeteix: “Almenys que tinguem salut!”