Quinze mesos del tot perduts

Ahir escrivia sobre el documental de 3Cat Et faran un home, en què es denunciaven els abusos que es practicaven a les casernes durant el servei militar. Les quintades. El documental deixa ben clar el que hi passava. Si a més tenies la mala sort que et toqués una caserna COE o d’alta muntanya, la cosa es podia complicar. Intentaré no explicar batalletes, com hem fet tots. Les coses dolentes les vam deixar a la caserna en el moment d’obtenir la blanca, quan et llicenciaven. Vaig marxar a fer la mili el dia de Sant Pere del 1978, quan tenia 20 anys, i vaig tornar a principis de setembre del 1979, pocs dies abans de fer-ne 22. Van ser quinze mesos perduts. Vaig tenir una doble sort: que a Ràdio Girona em van guardar la feina i que, a més, per conveni, cobrava la meitat d’un petit sou. Després del campament a Saragossa, em va tocar Jaca. Faig història. La caserna militar es deia La Victoria, batalló Pirineus XI, regiment Galícia 19, i era una unitat d’alta muntanya amb companyia d’esquiadors. Era la caserna on els capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández van proclamar la República els dies 12 i 13 de desembre del 1930, cosa que els va costar l’afusellament. Quatre mesos després, es va proclamar la República.

Quan entro a la plana major del batalló, el segon pis encara està tapiat (arrestat, en terminologia militar), 48 anys després de l’aixecament militar. Franco havia mort encara no feia tres anys i aquella caserna estava plena de comandaments franquistes, tot i que hi havia joves oficials que no hi combregaven i que es creien que algun dia aquell exèrcit seria professional i democràtic. També hi havia alguns alts comandaments que feien la puta i la Ramoneta perquè volien fer carrera. Hi havia de tot. Però els sergents, brigades i algun tinent del cigró eren del pitjor que es podia trobar.

Hi havia droga, molta. I alguns maltractaments. Però alguna cosa havia passat a la caserna perquè, quan hi vam arribar alertats que hi hauria quintades molt dures, no ens en vam trobar. Tenir la sort de trobar comandaments seriosos hi va ajudar. Les quintades van quedar en les revisions mèdiques, en què els veterans et feien abaixar els pantalons, sospesaven els testicles amb una cullera i després amb el mateix estri miraven les amígdales. Però allò de tirar per la finestra, des d’altures de quatre o cinc metres, els soldats acabats d’arribar, encara que a baix hi hagués matalassos, es va acabar. Algun incident hi va obligar. Ara, allà dins, feies el que et recomanaven: penjaves dignitat i atributs masculins a la porta de la caserna i els recollies quan en sorties llicenciat. Quinze mesos perduts, en total. Recordo que, quan passaven llista, sempre hi havia el nom d’un soldat que mai vam conèixer. Havia desertat. Tothom sabia que no hi era, però cada nit se’l cridava. Coses incomprensibles d’un exèrcit caduc i feixista. Passar desapercebut, tenir sort que la màfia catalana t’introduís en oficines o llocs clau per al funcionament casernari et salvava de caminades horroroses i maniobres estúpides. Et salvava la vida. Només perdies quinze mesos. Sorties de la caserna, recuperaves la dignitat i oblidaves. I no, no ho hauríem d’haver fet.