Històries de la puta mili

Ramon Tosas, més cone­gut com Ivà, ens va arren­car molts som­riu­res amb les seves his­to­ri­e­tes àcides i punyents sobre la rea­li­tat que va dibui­xar a El Jue­ves. El record de Maki­na­vaja i His­to­rias de la puta mili ens fan venir un som­riure a la cara, espe­ci­al­ment la segona als que vam haver de fer el ser­vei mili­tar i vèiem com en clau satírica es retra­tava una casta mili­tar, la dels xus­que­ros, que molts havíem patit. I se la retra­tava amb tota la seva cru­esa, amb situ­a­ci­ons que molts que no van haver de fer el ser­vei con­si­de­ra­ven inver­sem­blants i fruit de la ima­gi­nació. I no, per l’època en què va començar a publi­car-les Ivà, pri­mer en còmic i després se’n va fer una sèrie de tele­visió, l’autor es va que­dar encara molt curt.

Escric sobre el ser­vei mili­tar després de recu­pe­rar a 3Cat Et faran un home, un docu­men­tal en què diver­sos homes hi expli­quen la seva experiència. Alguns d’ells cone­guts, com Àlex Gorina i el peri­o­dista Vicent Par­tal, que va tenir la sort de fer-la al seu poble, Bétera. Gorina expli­cava la seva tri­ple vio­lació, i és evi­dent que li va repre­sen­tar un esforç fer-ho. Par­tal expli­cava com l’acu­sa­ven de ser d’ETA, per la seva sig­ni­fi­cació amb el movi­ment inde­pen­den­tista, i com un supe­rior una nit li va posar una metra­lleta al pit i el va amenaçar de dis­pa­rar. La seva reacció ins­tin­tiva de posar el canó del Cetme al pit de l’ofi­cial, el va sal­var.

La resta d’històries que s’hi expli­quen són ben reals. Si algú creu que eren l’excepció dins de les caser­nes espa­nyo­les, els puc ben asse­gu­rar que no. El docu­men­tal parla ja del ser­vei mili­tar dels anys vui­tanta. Alguns, però, hi eren d’abans. I sí, com a per­tot, hi havia llocs dolents i altres de pit­jors. Però les nova­ta­des eren el pa de cada dia i es feien autènti­ques bes­ti­e­ses. I el pro­blema és que les feien els matei­xos sol­dats vete­rans, els abu­e­los, quan rebien els sol­dats que aca­ba­ven de dei­xar el cam­pa­ment, els cone­jos, a mol­tes caser­nes de l’Estat. Això era el pit­jor. Sol­dats que havien patit abu­sos els prac­ti­ca­ven al seu torn i a vega­des de manera més ferotge. I els coman­da­ments calla­ven, perquè saber què pas­sava, ho sabien. Els xus­que­ros, dei­xa­ven fer perquè tot for­mava part d’una història molt ben estruc­tu­rada. Què apre­nies a la mili? Et feien un home? I un be negres amb potes ros­ses! No s’hi apre­nia res, excepte els que es van treure el car­net de camió.

He vist ser­gents com­ple­ta­ment bor­rat­xos exer­cint la violència física. Agre­dint sol­dats per pur plaer de pro­vo­car-los, agre­dir-los i tan­car-los al calabós. I alguns ofi­ci­als dei­xa­ven fer. Molts d’ells alfe­res uni­ver­si­ta­ris que feien les pràcti­ques i que, com els sol­dats. només volien tor­nar a casa i obli­dar el mal­son. Les vio­la­ci­ons que denun­cia Gorina, no sé si eren gene­ra­lit­za­des, però els mal­trac­ta­ments els asse­guro que sí que ho eren. I molts come­sos pels matei­xos sol­dats. Hi havia psicòpates, males per­so­nes, entre ells. I per a molta gent va ser un autèntic suplici que, un cop pas­sat, s’inten­tava obli­dar. Fins que aquest neces­sari docu­men­tal ens ho recorda i ens posa cara a cara amb la rea­li­tat que a alguns els va tocar viure. I que a molts els va por­tar al suïcidi. Molts més dels que cons­ten en les estadísti­ques.