Maalouf i l’altre

Ara fa una set­mana l’escrip­tor libanès Amin Maa­louf va rebre el Premi Inter­na­ci­o­nal Cata­lu­nya. L’autor de Lleó l’Africà, La roca de Tànios i Les cro­a­des vis­tes pels àrabs és un dels meus escrip­tors pre­fe­rits. Maa­louf s’ha dis­tin­git per bas­tir ponts entre Ori­ent i Occi­dent. La seva lite­ra­tura parla amb fran­quesa de la immi­gració, de l’accep­tació dels trets dife­ren­ci­als, de l’altre. Maa­louf ens con­vida a veure les diferències com a fonts de riquesa i fer-ho amb res­pecte cap a l’altre perquè “no hem de per­dre mai de vista que quan nosal­tres par­lem dels altres, siguem qui siguem i siguem el que siguem, nosal­tres també som els altres per a la resta”.

Les seves novel·les ins­ten a superar els pre­ju­di­cis i els odis, que, tal com ell asse­gura, no són carac­terísti­ques pròpies de la natu­ra­lesa humana. “Accep­tar, rebut­jar. Recon­ci­liar, paci­fi­car, unir… són ges­tos volun­ta­ris, ges­tos de civi­lit­zació que dema­nen per­se­ve­rança. Ges­tos que s’apre­nen, que s’ense­nyen i que es cul­ti­ven.” Lleó l’Africà, per exem­ple, és el per­fil de com un immi­grant pot par­ti­ci­par en la vida intel·lec­tual, cul­tu­ral, social i econòmica del país que l’acull apor­tant noves idees i sen­si­bi­li­tats dife­rents que els per­met un conei­xe­ment íntim de casa seva, que els enri­queix i, al mateix temps, enri­queix els autòctons que sense manies s’obren de cor i de ment als nous aires que por­ten aques­tes per­so­nes d’altres indrets. En aquest món no hi ha estran­gers: hi ha com­panys de viatge, perquè tots estem en el mateix vai­xell i si no en tenim consciència, el vai­xell, la Huma­ni­tat, s’enfonsa per a tots.“El futur no està escrit enlloc, som nosal­tres els qui l’hem d’escriure, de cons­truir. Sense pors perquè ens hem d’atre­vir a tren­car amb els vells cos­tums; amb gene­ro­si­tat, perquè hem de cal­mar, escol­tar, incloure, com­par­tir; i sobre­tot, fer-ho amb seny i sen­tit comú.” Sense por d’escol­tar l’altre.