Mig segle de miratges

Ima­gi­neu un desert on la lli­ber­tat es des­in­te­gra com un miratge a l’horitzó. Aquest desert exis­teix: és el Sàhara Occi­den­tal, una de les últi­mes colònies afri­ca­nes, atra­pada en uns llimbs polítics i huma­ni­ta­ris des de 1976, quan l’Estat espa­nyol va aban­do­nar pre­ci­pi­ta­da­ment el ter­ri­tori, dei­xant el poble sah­rauí a mercè de l’ocu­pació il·legal del Mar­roc. Avui, un mur de 2.700 km divi­deix el Sàhara, una cica­triu viva que tes­ti­mo­nia la repressió i el con­trol mili­tar del règim mar­roquí. En aquesta situ­ació d’excep­ci­o­na­li­tat, els recur­sos natu­rals del ter­ri­tori són espo­li­ats il·legal­ment per empre­ses estran­ge­res, inclo­ses algu­nes espa­nyo­les, que extre­uen fos­fats i explo­ten les seves rique­ses marítimes. Fins i tot la sorra del desert és expor­tada per cons­truir plat­ges arti­fi­ci­als a Europa. Però, allà on hi ha domi­nació, també hi ha resistència. Als camps de refu­gi­ats d’Auserd, fa pocs dies, un congrés de juris­tes inter­na­ci­o­nals va exi­gir la des­co­lo­nit­zació del Sàhara Occi­den­tal. Aquest congrés va rea­fir­mar el dret ina­li­e­na­ble del poble sah­rauí a deci­dir sobre els seus recur­sos natu­rals, seguint el camí mar­cat per la recent sentència del Tri­bu­nal Euro­peu, que va anul·lar els acords comer­ci­als entre la Unió Euro­pea i el Mar­roc, reco­nei­xent la sobi­ra­nia del Sàhara sobre el seu ter­ri­tori.

Els juris­tes també van subrat­llar les greus impli­ca­ci­ons del con­flicte per a la justícia climàtica. El mur mar­roquí blo­queja canals natu­rals, acce­le­rant la deser­tit­zació, men­tre els refu­gi­ats sah­rauís patei­xen els efec­tes del canvi climàtic. Per a més inri, el Mar­roc apro­fita la regió ocu­pada per desen­vo­lu­par pro­jec­tes d’ener­gies reno­va­bles, exclo­ent-hi la població sah­rauí i con­so­li­dant la seva ocu­pació mili­tar.

Tan­ma­teix, poc pot fer el dret per si mateix. Les solu­ci­ons jus­tes per a la situ­ació del Sàhara no són més que mirat­ges que s’esva­ei­xen entre l’abandó i l’oblit inter­na­ci­o­nal. Els oasis d’espe­rança seguei­xen llu­nyans, almenys men­tre l’Estat espa­nyol i la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal no assu­mei­xin la seva res­pon­sa­bi­li­tat. El que els juris­tes recla­men amb fer­mesa és tasca dels governs: pas­sar de les parau­les als fets i garan­tir, casi 50 anys després, els drets fona­men­tals del poble sah­rauí.