Al mar com a la terra

El ministre d’Agricultura i Pesca de l’Estat espanyol, Luis Planas, ha reconegut que no s’esperaven la proposta de la CE sobre la pesca al Mediterrani. “Ens han sorprès amb una proposta que arriba tard i que és de màxims”, va dir en anunciar-se la vaga. És clar que la sinceritat és un grau, però que la proposta hagi arribat tard i hagi sigut de màxims no lliga gens amb el fet que hagi estat una sorpresa. Quan veien que trigaven se l’havien de veure venir. I en la tardança havien de trobar el temps per gratar i entendre què era el que es cuinava. Vist com ens l’han clavat, queda ara esperar a veure si s’aconseguirà formar una majoria de bloqueig i evitar una bogeria com la de poder pescar només 27 dies a l’any. Serà en nom de la protecció del medi ambient, serà en nom de la defensa de les espècies o serà en nom de la salvació de la Mediterrània, però deixar pescar només 27 dies a l’any és el final d’un model. Un model familiar i de petita empresa, tant en la mateixa pesca com en la distribució i venda del peix. L’estratègia no ens ve de nou i fa anys que la pateixen els pagesos de tot el món. També els de Catalunya. Tant ho proven al mar com a la terra. Grans empreses, grans inversions, grans flotes i grans indústries congeladores i transformadores. Peix de granja i tot tipus de barres premsades de peix. Al carall una manera de viure. Al carall la qualitat. Al carall –poseu el temps per testimoni– el medi ambient que diuen defensar.