Mullar-se a El Punt Avui

Hi ha moments a la vida on cal mullar-se. Moments on toca actuar perquè les conviccions que t’han construït i t’han portat a ser qui ets t’impulsen a seguir endavant empenyent fort totes les pedres i entrebancs que et trobes pel camí. I si vius des del feminisme aquest és el teu dia a dia, confrontar un statu quo que ha segrestat la quotidianitat banalitzant la desigualtat, rere el miratge de la normalitat. A molts segurament ja els va bé, perquè és més fàcil viure carregant-se allò que els interpel·la i aparta de la zona de poder i confort que no girant el dit i revisant-se. I tot això no és casual perquè la poltrona dels privilegis, ocupada pels de sempre, és molt còmoda. De fet aquí funciona molt bé l’escut dels privilegiats: el negacionisme, construït sobre el relativisme de les violències, l’interès espuri de les dones, el passar-nos de frenada amb l’avenç de la igualtat o la maldat extrema de les feministes per perseguir els homes, entre d’altres... Aquests son arguments tan perillosos com ho és l’extrema dreta, que de fet és qui els propaga per combatre el moviment que té la clau per a posar-hi fre. Per això és tan visceral l’atac que rebem les feministes. El problema és que aquest discurs troba massa adeptes que es neguen a fer una cosa tan complexa com reveladora, escoltar les que tenen el peu al coll, les que carreguen amb motxilles plenes de discriminacions, les que van desaparèixer pel camí, o les que han perdut la veu de tant cridar després de patir tant dolor... Perquè per desconstruir pensament, per entendre què passa en una lluita tan ferotge contra les dones, cal que els que han ocupat tant espai callin, escoltin, comprenguin i no es resisteixin rere el mur reaccionari. Perquè això no ajuda, només fa la ferida més profunda i ens fa retrocedir com a societat.

El feminisme té com a objectiu incomodar el sistema imposat per evidenciar i acabar amb situacions que han fet massa mal, que han alimentat la desigualtat, que han abonat els silencis, que han ofegat... i caminar així cap un mon on valgui la pena viure i compartir, on es visquin vides més igualitàries. Per sort cada cop som més les persones que construïm comunitat, que ens sabem i ens acompanyem en aquesta lluita i som conscients que no ens podem permetre ni un pas enrere perquè ens hi va massa, perquè ens hi va la vida i la llibertat... perquè ens hi va tot. I aquí és quan cal ser un bloc granític. Us explico això perquè les darreres setmanes en aquest mateix diari, s’han generat una sèrie d’articles, decisions, posicionaments... que han evidenciat aquesta necessitat de no fer ni un pas enrere.

De fet m’ha costat molt decidir què feia. Si seguia els passos de la companya Marta Roqueta, que va decidir deixar de col·laborar en el diari, o continuar després de la decisió del director d’aquest mitjà de mantenir com a col·laborador el Saül Gordillo, condemnat per violència sexual. I és que aquesta decisió està a les antípodes dels meus valors i conviccions. De fet, estava convençuda de fer el mateix i sortir d’aquest diari perquè la incomoditat de participar-hi era immensa, perquè això no va d’un cas concret, va d’una posició simbòlica en una lluita que apel·la al compromís feminista i amb els drets humans. Va del que defensem i on ens pronunciem, del que és un mitjà, a qui representa i quines llavors llança al país que compartim i construïm. Perquè aquesta acció local impacta en la lluita global. I això no es pot perdre de vista.

Aquests darrers dies, després de parlar amb persones de la redacció que van escriure el manifest clar i contrari a la posició de la direcció, i també amb persones lectores, em van fer replantejar la meva decisió. Tot i que el cos em demanava posar punt final a la meva participació a El Punt Avui, vaig adonar-me de la necessitat també de valorar i acompanyar la carta de la redacció que es va alinear en la defensa d’uns valors compartits en pro de la igualtat. Van prendre una decisió valenta i es van pronunciar evidenciant així el compromís del que no deixa de ser l’ànima real del mitjà. No tinc ni idea de com encaixarà aquest article però si continuo és per respecte i suport a la redacció, que com deia al principi s’ha mullat, per l’estima als lectors i lectores perquè tinguin lectures de contrapunt i perquè seguim entrellaçant paraules que ens ajudin a seguir avançant en la lluita feminista per a construir un món més digne i habitable i unes vides més pacificades.

Sigui com sigui, gràcies a totes les persones que d’una manera o altra, amb una acció o altra, us pronuncieu a favor de la igualtat i la lluita feminista, perquè només des del compromís personal arribarem al compromís col·lectiu imprescindible per poder canviar el món.