El factor humà
Quants cops cal desenterrar un mort
Qui no tingui una capsa de llautó per guardar-hi els records de tota una vida que vagi ara mateix a la botiga, en compri una de galetes –si pot ser, de Camprodon, no per ganes de promocionar-les, sinó perquè simplement són les millors– i, després de degustar el seu contingut, que comenci a omplir-la dels batecs de la pròpia existència.
Les capses de llautó guardades al fons de l’armari són bombes de rellotgeria, com l’explosió d’un temps passat que torna rabiós al present amb una desfilada d’emocions que no volen ser oblidades. Aquest és el sentit d’una capsa de metall, esperar que algú les descobreixi, les agafi per dipositar-les amb cura damunt una taula i així fer reviure allò que mai hauria d’haver estat oblidat.
És el clam contra l’oblit el que dona sentit a la vida present, la lliçó apresa del passat és el que fa que avui no s’ensopegui, les capses de la memòria són com la primera pedra dels edificis que s’enfilen amunt, perquè la memòria no és ni passat ni present, sinó que és futur.
I és a través de la descoberta d’una d’aquestes capses on es conservava un bocí d’història familiar, en forma de fotografies i altres records d’un avantpassat, que el dramaturg Albert Tola va trobar ja fa anys l’espurna narrativa per escriure l’obra Vino Lunar, un text que furga en la ferida de la memòria oberta en canal, sagnant, ben viva avui encara malgrat que molts creguin que ja va cicatritzar enterrada a les cunetes.
La peça no és un text nou, Tola la va escriure fa anys pensant en l’actor que l’havia d’interpretar, Marc Pujol, i ara torna a escena aquesta setmana, i només aquesta setmana –diumenge és l’última funció– gràcies al cicle sobre memòria històrica que organitza la Sala Fènix, amb la direcció de Rodrigo García i la presència d’Almad Alhmansho també al repartiment. Gent de teatre que fan desfilar per l’escena d’aquest petit escenari del Raval la brutalitat de la guerra, l’espectre d’una mort injusta, salvatge, una víctima més d’un conflicte fratricida encara avui latent.
Després de reviure la vida i la mort de Salvador Puig Antich, Marc Pujol torna a enfrontar-se a la mort, com si d’un desenterrador de les injustícies dels temps pretèrits es tractés. Precisament, això és el que dona sentit a la memòria històrica, desenterrar i tornar a desenterrar les injustícies, tantes vegades com faci falta i amb totes les eines narratives que calguin, no pas per ofendre a ningú, sinó per no seguir ofenent els que van ser morts impunement.
I tot plegat és tan simple com que el propòsit que es persegueix fent reviure els morts damunt l’escena és que els vius no els oblidin i que allò que va ser un acte d’injustícia i brutalitat aleshores sigui avui un acte de dignitat, una flama perenne de justícia. L’únic que es pretén és viure avui havent fet tot el possible per passar comptes amb el passat i que el fantasma que interpreta magistralment Pujol no s’esfumi quan la llum del teatre es fongui en negre.
Per això cal desenterrar i tornar a desenterrar, fins que la sepultura sigui digna. Cal posar les coses al seu lloc i sobretot la memòria, i qui no va poder tenir la seva capsa de llautó que almenys pugui tenir una caixa de pi, una sepultura blanca que honori el seu nom, la seva existència, i també un comiat digne, que si el varen matar com a un gos, en vida havia estat una persona.