Els premis

Sigui dit que els primers que fomentem l’esperit competitiu en el món de l’art som els mitjans de comunicació. Ara que s’acaba l’any s’afartaran de llegir articles de les cinc o deu millors exposicions, dels rècords de les subhastes i dels museus més visitats el 2024. Independentment del moment de l’any, al catàleg també hi ha el model dels cinc o deu artistes més prometedors, els més cotitzats, els més famosos de la dècada, el segle o la historia i no sé on vaig veure el dels més instagramejats. A l’era del clickbait, qualsevol ocurrència sol tenir èxit. Potser perquè ens anem fent grans, cada vegada ens exciten menys els premis per aquesta mateixa raó. La raó, que encara no hem dit, és que tot aquest vòmit informatiu és una cortina que tapa la realitat de la gran majoria d’artistes, comissaris, historiadors, crítics, restauradors, conservadors, educadors i tots els altres treballadors de l’art. Parlava de premis, com el que ara acaba de concedir la Fundació Macba, i com tants que concedeixen administracions, institucions públiques i privades, associacions, gremis... Felicitats a tots els que els guanyen, i si tenen dotació econòmica enhorabona perquè els salvarà l’any, però em pregunto a qui donen veritablement visibilitat aquests reconeixements. En força casos, i no vull mirar ningú, em sembla que principalment als mateixos promotors dels premis.