Bolets no, espàrrecs

Diumenge, quan tornava de la meva mitja hora de caminada diària contra el sucre, vaig allargar una estona per mig de bosc a veure si trobava alguna clapada de pinetells en uns pins on n’hi he collit més d’una vegada. Res. Ni la cara d’un. Com que ja hi era posat, vaig fer via cap a unes escarleteres que sabia més amunt. Tampoc res. Pel camí, en un altre tros amb quatre pins, uns botxos molt ben formats sota la pinassa em varen fer pujar un reg d’adrenalina. Però tampoc. Ni tan sols eren pinetells de cabra, que sempre creen la sensació que si n’hi ha dels uns n’hi pot haver dels altres. Eren tarrandossos, segons en deia l’àvia Neus. Pebrassos, segons en deia el pare, que era del Vallès, i que va deixar de collir-los de la pressió a què el va sotmetre l’àvia Neus. Mantenia que no tenien gust de res i que a més a més picaven. “Són com una sola de sabata”, deia. Abans d’arribar a les escarleteres vaig trobar peus de rata, que els havíem collit i els fèiem amb patates. Però ja fa molt de temps d’això, i allà es varen quedar. Al costat dels peus de rata s’estiraven dos espàrrecs que feien més d’un metre i que encara no eren espigats. Com que mentre pujava n’havia vist més d’un en una margenada assolellada, els vaig petar i vaig començar a afinar la vista a veure si en trobava. No en vaig fer un manat dels que petes per Setmana Santa, però en va sortir una bona truita. Deu ser o no canvi climàtic, però el bosc també està ben girat.