Pioners

Després de més de 30 anys —i en alguns llocs prop de 40— d’afrancesament del vi català, els pioners que fa 15 o 20 anys van començar a predicar al desert a favor de les varietats autòctones han trobat orelles que els escoltin. S’ha hagut de vessar molta tinta, i s’han hagut de fer debats i col·loquis en tots els formats perquè l’onada arribés a terra. Però, fa alguns dies, l’Institut Català de la Vinya i el Vi (Incavi) va organitzar una jornada a Vilafranca del Penedès en què va posar sobre la taula la necessària recuperació de varietats pròpies del territori. L’administració agafa aquest relleu amb la voluntat de contribuir a definir un vi propi per a Catalunya, que no és més que la suma dels vins propis de cada una de les zones vitivinícoles del país (al Bages, el picapoll; a l’Empordà, les garnatxes; al Penedès, el xarel·lo...). Aquest corrent sorgeix en mig dels efectes del canvi climàtic, quan algunes zones de França i del sud d’Alemanya estan incorporant varietats catalanes als seus camps amb l’objectiu d’aprofitar les temperatures tèbies de què gaudeixen durant bona part de l’any i la reducció de les pluges i la humitat. I la veritat és que, mentre alguns pagesos ja fa anys que han començat a reconvertir les vinyes per adaptar-les al que ja és una moda al sector, encara hi ha cellers que aposten pels cupatges tradicionals com una forma d’arribar a un client que no surt d’un model encotillat de vi. I això vol dir que, passejant per les vinyes de Catalunya, trobem hectàrees plenes de pinot noir, syrah i cabernets, malgrat que les varietats autòctones guanyen pes en la balança.

El pas cap a l’elaboració de monovarietals de varietats autòctones va ser un avenç important en el mercat del vi català, perquè va obligar els elaboradors a posar més cura en els processos de producció per garantir la identificació del territori amb el seu producte. Millorava la qualitat del producte final i aconseguíem promoure la cultura del vi. Els aficionats al vi (winelovers) podien identificar les varietats per les seves característiques oblidant les marques de productes concrets. I això permetia encetar una nova manera d’entendre el sector.

La veritat, però, és que aquesta feina ha fet forat en un sector de públic molt concret i la promoció de la cultura del vi des del coneixement d’allò que es beu és encara a les beceroles, malgrat que vivim en un país petit. Tret de zones rurals molt connectades amb el sector, la major part de la població de Catalunya no coneix les varietats pròpies de cada zona; no sap què és una denominació d’origen ni coneix el procés d’elaboració d’un vi ni com gaudir-ne amb un mínim de condicions. Avui encara hi ha qui únicament identifica el vi amb l’alcohol i no hi veu un aliment que durant segles ha estat present a les taules d’uns avantpassats connectats al territori que van saber quines eren les varietats pròpies perquè ells sí que van ser pioners.