Ensenyar la llengua a Farners

Conec molt bé un filòleg amb la tesi doc­to­ral ja regur­gi­tada que quan la fa petar amb met­ges sol dir-los: ”Jo també soc doc­tor...”, i al cap d’un breu silenci (de sus­pens, i meres­cut!) afe­geix: “De la llen­gua...” Veri­tat a mit­ges, ui, sí, quina gràcia. Però, va, sí, par­lem de llengües. En ter­cera edició, fa poc es va pre­sen­tar a Santa Coloma el lli­bre Ense­nya’m la llen­gua, del doc­tor Antoni Bel­tran. Pot­ser l’acte s’hau­ria d’haver cele­brat al CAP de Santa Coloma de Far­ners per posar fil a l’agu­lla, però es va fer a la Bibli­o­teca Joan Vinyoli. Devia ser per faci­li­tar la trans­lació semàntica del terme lin­gual. I bé, és una llàstima que Antoni Bel­tran curi malalts a Sant Feliu de Guíxols perquè ja vol­dria aquest colum­nista tenir-lo de metge de capçalera. I és que el Dr. Bel­tran et diu que tre­guis la llen­gua i acaba ense­nyant-te la seva, que és dúctil, elàstica, adap­ta­ble, aco­lo­rida. Una llen­gua subs­tan­tiva, adjec­tiva, pro­no­mi­nal i adver­bial. Una llen­gua que surt d’una boca plena de voca­bu­lari. Temps era temps, els malalts teníem car­nots, ranera al coll, ens espunyíem o aga­fa­ven galipàndries. Si quèiem, quedàvem mase­gats i ens sor­tia alguna bos­soga. Que ens quedàvem massa temps de panxa al sol? Ens escal­dufàvem i ens sor­tien but­llo­fes. I com que sem­pre en fèiem un gra massa amb els tor­rons, acabàvem enfi­tats, emba­fats i amb una arra­co­nada al budell fins que fèiem net. Ara, tu agafa aquests mals i ves a expli­car-los a un metge d’aquests que han vin­gut de l’altra banda del món (perquè, és clar, aquí els met­ges els for­mem per enge­gar-los després a l’estran­ger). Què et dirà? Ni fava. Ell, anant bé, t’entendrà si li par­les de txit­xons, de catar­ros, d’ampo­lles... Tot un lèxic i tota una pare­mi­o­lo­gia s’han per­dut irre­mis­si­ble­ment. El català es troba en procés d’occi­ta­nit­zar-se, de fer-se incom­pren­si­ble (i menys­pre­a­ble) per als par­lants de la llen­gua impe­rial. En el millor dels casos, la nos­tra llen­gua es dia­lec­ta­lit­zarà com el gallec, però tot un món cons­truït amb visi­ons par­ti­cu­lars de la rea­li­tat que ens envol­tava ja haurà des­a­pa­re­gut. Antoni Bel­tran, doc­tor de la llen­gua, ens l’ha dei­xat per escrit com el notari que aixeca acta d’una herència. Ens l’havien lle­gada els nos­tres avant­pas­sats, l’han duta pel pedre­gar, com vul­gars hereus escampa, els nos­tres diri­gents. Tan inde­pen­den­tis­tes, ells...