No s’emigra per plaer

Només tenia 14 anys i vivia en un poble andalús quan els pares el van enviar a treballar a Catalunya, convençuts que aquell destí era terra de progrés. Era el gran de cinc germans i un molt bon estudiant, però sobre ell va caure el pes de la família, així que va haver d’aparcar per sempre l’escola i alguns somnis. Es va fer gran de cop, la vida i les penúries del moment li van robar l’adolescència.

Al seu país vivia sota l’amenaça del terrorisme. Sense poder estudiar ni treballar, i sense un cèntim a la butxaca, va emprendre el rumb amb altres menors. La família no li va poder seguir les passes, així que es va armar de valentia. La Generalitat el va acollir. Ara és un jove plenament integrat.

Tenia 4 anys quan la família va fer les maletes i va aterrar a Catalunya. Eren tan pobres que encara gràcies que una família els va cedir una quadra com a refugi. Cada estiu tornava al poble, sola, per ser alimentada pels avis perquè aquí no hi havia pa per a tots. Amb 12 anys ja treballava com si en tingués 30. Sovint, jornades de 10 hores al camp a canvi d’un plat d’arròs.

Als 16 anys va marxar de Gàmbia fugint de la pobresa i la fam. Víctima de les màfies que trafiquen amb persones, va fer una ruta inhumana que el va dur per Líbia, Burkina Faso i França, abans de posar els peus a Catalunya. Al desert va veure morir companys de viatge. Té el cor ple de cicatrius invisibles.

Des de l’Argentina, va fugir quan va fer 18 anys. Aquí va compaginar feines mal pagades per disposar d’un sostre i d’alguns aliments per distreure la gana. No canviaria la seva decisió, malgrat que es va sentir forçat a marxar.

Avui, Dia Internacional de la Persona Migrant, és un bon moment per recordar que gairebé ningú deixa la seva terra d’origen per plaer o perquè l’assalta un esperit aventurer, sinó més aviat perquè és l’únic camí per salvar la vida.