Música de Catalunya

Em costa de tenir una visió més o menys segura –des del meu punt de vista, és clar– sobre la situació musical a Catalunya, o potser més exactament: sobre com viuen la música els catalans.

A vegades em sembla que la sensibilitat musical hi és força estesa, tenint en compte que el cens d’entitats i de persones que s’hi dediquen és superior a la majoria d’altres pobles peninsulars. Deixant de banda Barcelona, en una bona colla de poblacions de Catalunya hi ha nuclis –orfeons, delegacions de Joventuts Musicals, societats de concerts, etc.– que despleguen activitats estimables en funció dels seus recursos. En altres moments, en canvi, penso que no hem arribat en aquest camp al nivell que hauríem pogut assolir, i que possiblement ja tindríem si no s’hagués produït la guerra i la pèrdua consegüent de l’empenta cultural que caracteritzava la Generalitat del temps de la República.

D’altra banda, hi ha poca informació sobre el que és la música catalana a l’abast de tothom, i en aquest terreny, a més, s’han format compartiments massa aïllats: els afeccionats a una especialitat no solen estar gaire al corrent de les altres, i així és possible de trobar un cantaire d’un orfeó que ignori els compositors actuals i un devot de la música de cambra que no tingui una mínima cultura sobre la sardana o la música popular.

Per això és tan interessant de voler presentar un panorama global, com és el cas de Música de Catalunya, llibre escrit per Oriol Martorell (Col·lecció Llavor, editada per Martín Casanovas). Hi ha un aspecte d’aquest llibre, per cert, que cal assenyalar: les il·lustracions de Pilarín Bayés. Penso que és el conjunt més important de dibuixos que Pilarín Bayés ens ha ofert fins ara, per la qualitat i el valor documental, i constitueixen segurament el “retaule” més complet que tenim sobre el poble i la música.

Reprenent el fil, Oriol Martorell ordena en aquest llibre el material informatiu que tot català amb interès per la cultura pròpia ha d’assimilar pel que fa a la sardana i la cobla, els ballets i els esbarts, la cançó popular, la música coral, els grans compositors, els intèrprets de renom universal i els discs bàsics. Perquè tenim realment un patrimoni musical molt complet, que ve de molt lluny –les cançons trobadoresques, el Llibre Vermell de Montserrat (un dels documents més antics del cant polifònic)– i arriba fins avui, amb compositors i intèrprets universalment famosos. ¿Què podem fer perquè, per a molta gent, la música de Catalunya no es limiti a ser la sardana o el nom de Pau Casals?

En diversos moments hi ha hagut intents d’aproximació de la música al poble: Clavé, el moviment orfeonista, l’Associació Obrera de Concerts, Joventuts Musicals, la cançó… Jo crec en la cultura com a eina de catalanització, i no tot es pot fer ni s’ha de fer en el terreny de la llengua. Si Catalunya ofereix –i l’oferiment ha d’arribar als nous catalans– la participació en un programa d’activitats culturals de bon nivell, augmentarà la satisfacció de pertànyer a una comunitat, que és el camí per a sentir-s’hi compromès.

Cultura popular significa, en definitiva, nacionalització popular.