Els Reis

I tu, què vols que et portin els Reis?

Tinc la impressió que ja han passat els anys dels “camells grassos” i que avui dia els reis d’Orient haurien de ser representats arribant al nostre país muntats en vaques flaques.

Fa deu o quinze anys, segurament, es va viure la màxima explosió màgico-reial. La festa, que havia superat el tradicional àmbit infantil, era reclamada per marits i mullers, sogres i cunyats, i fins i tot els sopars i les reunions d’amics que se celebraven al voltant d’aquest dia presentaven, a vegades, la sorpresa d’uns paquetets que eren els “regals de Reis”.

La regalitis era una inflamació que ha estat guarida per dues medecines ben diferents. D’una banda, una nova i obligada valoració del diner; de l’altra, el repertori força limitat dels obsequis convencionals. Les corbates, els mocadors, els encenedors, els bolígrafs daurats, etc., tendeixen a repetir-se i a fatigar. Si hom tria el camp pràctic –uns mitjons, suposem– l’obsequi és d’agrair, però resulta poc màgic. Quan es regala allò que es necessita potser podríem dir: “No utilitzaràs el nom dels Reis en va”. És bona cosa que un regal ens faci servei, però justificar-lo amb la tapadora dels Reis acaba desprestigiant la festa.

És evident que l’Infant Jesús no necessitava or, ni encens, ni mirra, i que el Blanc, el Ros i el Negre ens volen fer entendre, amb la tria d’aquells presents, que els regals d’aquest dia han de ser simbòlics. El que passa és que, si és fàcil d’explicar la significació d’aquells obsequis al nen Jesús, no ho és gens de saber quins són els símbols que escaurien al senyor Torrella o a la senyora Piquer. Tenint en compte, a més, la malícia i la susceptibilitat humanes, regalar matèries simbòliques pot ser perillosíssim.

Em direu que, al portal de Betlem, també hi van comparèixer una altra mena d’adoradors, els pastors, i que els pastors no estaven pas per símbols: oferien llet, cabrits, flassades, mantega, avellanes... D’acord. Però, segons la nostra cançó tradicional, també li duien robeta fina, neules, galls dindi, un porró de vi, pomes camoses, colomins i d’altres regals que demostren que es tractava d’uns pastors encara més “màgics” que els Reis.

Jo no he fet la carta als Reis perquè, francament, no sé què demanar-los. Sí, és clar, una pipa, un jersei, una bona llonganissa… ves quina ximpleria, coses que em podria comprar! Si els Reis només són “l’altre jo gastador”, el fet té poca gràcia. Els Mags haurien de dur coses incomparables i introbables, coses que nosaltres mateixos no ens poguéssim imaginar.

Per tant, que no poguéssim demanar.

Es veu, però, que amb aquest criteri mai no rebrem res. Només seran ateses les cartes convencionalment codificades que puguin ser llegides per l’ordinador. I cal concretar si la nina té la referència 43/cf8 o la 42/cf9.

Davant d’això, ¿com demanar una mica de calma i una mica d’energia, una mica de comprensió i una mica de ràbia, una mica de silenci i una mica de gresca, i una mica més de vida que de mort?