Opinió

Tribuna

La literatura no es toca

“Que Educació publiqui una decisió d’aquesta envergadura i al cap de poques hores faci un pas enrere no és una bona notícia per a la classe política, i menys per al món educatiu
“Hem d’aconseguir que la literatura sigui una assignatura atractiva. Fàcil, no ho és. Però gestionar la complexitat és també un deure que hem d’exigir a la conselleria d’Educació

Les grans lec­tu­res no les vaig des­co­brir a través dels meus pro­fes­sors de lite­ra­tura. Con­si­dero que vaig tenir bons mes­tres de llen­gua però, pot­ser perquè vivien cor­se­cats amb algu­nes lec­tu­res “obli­gatòries”, no em van reco­ma­nar els lli­bres que més m’hau­rien fas­ci­nat. Tot i així, a casa he tin­gut la sort de tenir una padrina, mes­tra de pro­fessió, que em va des­co­brir en plena ado­lescència aquells títols que em van obrir el gran tem­ple de les lle­tres. Recordo que em va entre­gar Pedra de tar­tera, de Maria Bar­bal, i em va dir: “Pot­ser ets encara massa jove, però crec que t’agra­darà.” Sen­tir-me més gran a través d’un lli­bre i ado­nar-me que més enllà de les col·lec­ci­ons juve­nils hi havia un altre món per des­co­brir, em va per­me­tre créixer. Per això, em poso les mans al cap quan es fan deter­mi­nats anun­cis polítics com el que s’ha produït aquesta set­mana: con­ver­tir en assig­na­tura opta­tiva la lite­ra­tura cata­lana. És evi­dent que els currículums s’han d’anar actu­a­lit­zant i adap­tant cons­tant­ment, però que la con­se­lle­ria d’Edu­cació publi­qui una decisió d’aquesta enver­ga­dura i al cap de poques hores faci un pas enrere no és una bona notícia per a la classe política, i encara menys per al món edu­ca­tiu.

Fa anys que sem­bla que hi hagi una volun­tat, no sé si medi­tada, de rele­gar a l’oblit la lite­ra­tura i les huma­ni­tats en els currículums. Per això, molts pro­fes­sors han cri­ti­cat la mesura, però també per­so­nes del món de la cul­tura. Sem­bla que els mals resul­tats en les pro­ves PISA dels estu­di­ants cata­lans han obli­gat a fer can­vis, però alguns crec que es volen exe­cu­tar sense pre­gun­tar a la comu­ni­tat edu­ca­tiva si són real­ment els més adi­ents. Sense lec­tu­res, no sé si serem capaços de for­mar alum­nes crítics i autònoms, amb capa­ci­tat d’intuïció i anàlisi. Perquè el conei­xe­ment i les hores de lec­tura pla­ents són la base per man­te­nir viva una llen­gua i una cul­tura, per difon­dre-la i per rei­vin­di­car-la. Real­ment hi ha qui con­si­dera que solu­ci­o­na­rem deter­mi­nats pro­ble­mes pres­cin­dint de la nos­tra lite­ra­tura? Cada cop donem menys valor a la for­mació humanística perquè sem­bla que les matemàtiques i la tec­no­lo­gia són les úniques matèries que sal­va­ran una soci­e­tat que viu a con­tra­cor­rent i que neces­sita adap­tar-se al món digi­tal. No vull menys­te­nir, ni de bon tros, aquest tipus de for­mació, però em nego a creure que serem igual de cre­a­tius sense el conei­xe­ment que ens aporta la lite­ra­tura.

Una edi­tora em comen­tava un dia que hi ha un lli­bre per a cada per­sona. Evi­dent­ment. I neces­si­tem la col·labo­ració de tot­hom per fer atrac­tiva la lec­tura a aquells joves que encara no han tro­bat el seu lli­bre. És impres­cin­di­ble la feina dels pro­fes­sors, dels bibli­o­te­ca­ris, dels lli­bre­ters, dels mit­jans de comu­ni­cació i de deter­mi­na­des ins­ti­tu­ci­ons públi­ques. Hem d’acon­se­guir que la lite­ra­tura sigui una assig­na­tura atrac­tiva. Fàcil, no ho és. Però ges­ti­o­nar la com­ple­xi­tat de la nos­tra soci­e­tat és també un deure que hem d’exi­gir a la con­se­lle­ria d’Edu­cació. La bona lite­ra­tura ens ajuda a enten­dre dife­rents rea­li­tats, a expli­car amb parau­les les incer­te­ses huma­nes, a sim­pli­fi­car rea­li­tats enre­ves­sa­des i a tra­duir les situ­a­ci­ons més inver­sem­blants. Per això, no sé si ens podem per­me­tre des­em­pa­lle­gar-nos de tot aquest saber.

Pot­ser és difícil però no impos­si­ble. I si ens esti­mem les lle­tres, hem de per­se­ve­rar en aquesta lluita. La soca de casa nos­tra, o el tió per a aquells que no són de Ponent, cagarà als meus nebots dos clàssics. Gràcies a la fantàstica feina de la col·lecció El Jardí Secret, de l’edi­to­rial Viena, els més petits poden des­co­brir grans obres de la lite­ra­tura de tots els temps. Podran lle­gir La casa de l’Iggie, de Judy Blume, i Un cas com­pli­cat, d’Ulf Nils­son. Espero que en gau­dei­xin i que d’aquí a uns anys, quan siguin més grans i la innocència s’hagi esbor­rat, em puguin dir: “Tieta, els clàssics ens agra­den.” Voldrà dir que apre­cien la lite­ra­tura, que la seva vida s’explica, també, a través dels lli­bres que han lle­git i que podran rela­ci­o­nar grans experiències amb un bon títol. De la mateixa manera que la padrina ho va fer amb mi i em va reco­ma­nar la Bar­bal; Incerta glòria, de Joan Sales, i La ciu­tat invi­si­ble, d’Emili Rosa­les. Gràcies, padrina, per totes les reco­ma­na­ci­ons literàries. Només desitjo ser baula con­ti­nu­a­dora d’aquesta cadena i saber trans­me­tre el lle­gat a la teva bes­neta, la meva filla Que­ralt.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.