La farsa de l’art contemporani

L’obra de teatre Art, de la dramaturga Yasmina Reza, va ser estrenada a París el 1994. Davant l’èxit obtingut va ser traduïda a 35 llengües i va esdevenir l’obra d’una autora viva més representada arreu del món. A Catalunya la vam poder veure amb els grans actors Pere Arquillué, Francesc Orella i Jordi Villanueva. Tracta d’una trobada de tres amics a casa d’un d’ells, Serge, que s’acaba de comprar un quadre que li ha costat una fortuna i que és una tela blanca. La discussió entorn de l’obra fa sorgir els clarobscurs de l’amistat masculina a tres bandes i els amics li acaben dient a Serge que ha fet el ridícul comprant el quadre.

Tradicionalment, per tenir èxit, un pintor o un escultor havia de tenir talent i una tècnica adquirida en alguna escola o de mans d’algun altre artista. També li calia sort i que algú l’introduís al mercat de l’art, antigament circumscrit a noblesa i clergat, i actualment molt obert i destinat a aquell que pugui pagar-ho. Després de segles d’art figuratiu, el segle XX va donar lloc a les avantguardes, que van explorar noves fronteres de l’art. La realitat que l’espectador fins aleshores veia reflectida en les llenços va anar quedant distorsionada a través del primitivisme, l’expressionisme, el cubisme, el futurisme, el dadaisme, el constructivisme, el suprematisme, el neoplasticisme, l’expressionisme abstracte, el conceptualisme i molts ismes més.

Amb l’art de segles enrere es podia distingir entre un bon artista i un mal artista. Caravaggio era un pintor excepcional, i després de la seva mort molts el van intentar imitar però ningú va arribar a la seva alçada. Amb l’art modern trobem artistes amb molt talent com Salvador Dalí o Joan Miró i més recentment Miquel Barceló o Jaume Plensa, entre molts altres, però també hi ha un munt de personatges que produeixen un nyap i el venen com si fos una gran obra, i a més a més hi ha persones que la compren per esnobisme o perquè els han sabut vendre el producte. Piero Manzoni va enllaunar la seva pròpia femta i va etiquetar el pot com a Merda d’artista. Contingut net: 30 grams. Conservada al natural. Produïda i envasada el maig de 1961. En va produir 90; actualment cada llauna val centenars de milers d’euros. Gabriel Orozco va presentar a la Biennal de Venècia de 1993 l’obra Capsa de sabates buida, que era exactament això. El 2019 Pedro Barateiro va presentar en una fira un pal de fregar trencat com a obra d’art; el que no sabem és si va aprofitar que havia de canviar-lo a casa seva o bé el va trobar en un contenidor de la brossa. I una de les darreres ocurrències va ser la de Maurizio Cattelan, que fa poc va enganxar un plàtan a la paret amb un tros de cinta americana i un milionari xinès en va pagar 6,2 milions d’euros. El comprador va dir que se’l menjaria “per participar en l’experiència”. Podríem explicar milers de casos com aquests. Tot i així penso que no hem de culpar d’estafa aquests artistes; algú que és capaç de vendre merda, una caixa de cartró o un plàtan per una fortuna és algú intel·ligent que s’enriqueix gràcies a l’estupidesa humana.

L’any 2003 un desconegut va penjar un quadre que havia fet ell mateix al Museu Guggenheim de Bilbao i va estar-s’hi algunes hores fins que els responsables del museu se’n van adonar. Després va publicar un vídeo on deia que aquell era el primer i darrer quadre que pintava i que havia provat que “qualsevol cosa pot ser art si es difon de forma adequada”. Aquesta, per a molts, va ser la demostració definitiva de la farsa de determinat art contemporani.