Mots sobre mots

Com és sabut, de tant en tant la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans efectua addicions i modificacions al Diccionari General de la Llengua. He repassat la llista de les darreres novetats, i m’he adonat que ens dóna una pista del que està passant.

“Deflació” i “Inflació”, per exemple, havien de ser presents en el Diccionari per tal que la gent veiés oficialment confirmat allò que, en el cas de la inflació, comprovava en la pràctica: “l’increment generalitzat i persistent dels preus de les mercaderies i serveis que implica una reducció del poder adquisitiu del diner”. Ja fa força temps que no tenim més remei que admetre la inflació, de manera que l’Institut havia de solidaritzar-se amb nosaltres.

També augmenten les referències al sexe, a través de “sexòleg-oga”, “sexologia”, “sexològic-a” i “sexualitat”, definits d’una manera més completa i més moderna que en d’altres diccionaris. També amb aquestes incorporacions el nostre Diccionari recull el batec del carrer, i es fa ressò, doncs, de dues preocupacions innegables, com són el sexe i el diner.

Un altre encert de l’Institut: l’acceptació de “possibilisme” –i “possibilista”– en el sentit de “política que té per objectiu de portar a terme només les reformes que hom creu immediatament practicables”. Que cada polític entengui el possibilisme a la seva manera és un fet sobre el qual l’Institut d’Estudis Catalans no pot dictar, evidentment, sentència.

També són significatives les novetats que fan referència a “deshumanització”, “deshumanitzador-a”, “deshumanitzar” i “deshumanitzat-ada”, perquè actualment sentim a cada instant aquesta mena de mots. Sospito que mai, al llarg dels segles, la humanitat no havia tingut tanta preocupació per la “deshumanització”. Quant a l’exemple que proposa l’Institut: “art deshumanitzat”, cal reconèixer que és absolutament vàlid en relació amb l’ús que fa la gent d’aquest mot, però potser hem d’admetre que sobre “humà” i “deshumanitzat” es projecta normalment una imprecisió de fons. Només convencionalment podem acceptar que un estil d’art pot ser deshumanitzat, perquè en rigor tota manifestació artística que faci l’home serà art “humà”; precisament com més “freda”, més “cerebral”, etc., sigui o ens sembli, més demostrarà la intervenció humana. És curiós com tendim a fer sinònims humà i “càlid”, “emotiu”, “sensible”, i ens costa de veure que la programació, la premeditació, l’abstracció, són característicament humanes. La bellesa de l’immens i elegantíssim pont Verrazzano de Nova York és una bellesa “humana”, i no ho és la bellesa de la rosa.

I és que, sigui “poètic” o sigui “funcional”, és humà tot allò on l’ésser humà deixa la seva empremta –això que en castellà es diu “huella”, com les “huellas dactilares”, i que ara, amb el diccionari a la mà, podem dir que són “empremtes dactilars”. Són les nostres “empremtes” les que figuren en el “Documento Nacional de Identidad”…