De reüll
Austràlia
Ja he demanat el visat per anar a Austràlia. Ho va dir a la dependenta de la fleca un noi apersonat, alt com un sant Pau. De la consistència de la frase pronunciada, mentre agafava la barra de pa com qui acotxa un nadó, es percebia la maduresa d’una joventut insultant. O d’uns vint anys que s’envegen des de la menudesa del meu metre seixanta mentre mirava algunes delicadeses per endolcir la vesprada hivernal, quan tenia clar que volia un croissant de xocolata per consentir-me amb un berenar innecessari, després d’haver acomplert un tràmit burocràtic i imprescindible i que m’havia retornat als meus vint anys: la renovació del carnet de conduir. Abans del visat a Austràlia, el xaval havia fet comptes dels anys que li calien treballar per poder jubilar-se. Austràlia era ara o mai perquè la vida configurada de fàbrica ja la sabia. Tenia a la mà xocolata a la pedra per desfer quan vaig fer càbales del que em quedava per la meva edat daurada, per la meva Austràlia i de les experiències renunciades per seguir un camí que el sistema, que ens vol conservadors, porucs i productius, ens havia marcat a foc a la meva generació: no sortir de la línia de muntatge, no viure en un temps pausat, que Austràlia és molt lluny, que viure només ho poden fer els rics. La determinació d’aquell vailet em va entendrir i sacsejar, submergida en la calidesa que sempre fa l’olor de pa, fins al punt que l’hauria acompanyat a l’aeroport, a Austràlia o a la fi del món, perquè em va recordar que l’única opció possible és viure.