Cada cos és un cas

Cada dia, quan es lleva –d’hora– se’n va al bosc, omple un flascó de tres quarts de litre d’aigua de la font, si té prou set se la beu sencera, fa exercici, esmorza una poma, una pera i un iogurt amb mel, i se’n va a treballar al passeig de Gràcia. Ho fa de molt de temps ençà, m’explica el perruquer Iranzo, i no vaig caure a preguntar-li de quin bosc i de quina font es tracta. El que no es pot negar és que és un home prim, àgil, amb molta vitalitat. Periòdicament s’ha fet visitar pel dentista, tot i tenir unes dents saludables –i potser per això. Ara li han trobat no sé quina mena de petit problema dental, i el dentista li ha preguntat quin era el seu tipus d’alimentació. Quan ha citat la mel, el professional l’ha recriminat: el sucre no és bo per a les dents.

“Potser sí que la mel no és bona per a les dents” –ha estat la resposta– “però segur que és bona per a una altra cosa, i no penso deixar-la”.

Hi estic totalment d’acord: tots els aliments –no parlo de les falsificacions i les porqueries– són bons i són dolents al mateix temps, i si afavoreixen allò perjudiquen allò. Què? Ah, això ja és més difícil d’aclarir. A cada moment apareixen noves valoracions, que tiren per terra les precedents afirmacions dogmàtiques. Hi ha gent que s’ha passat la vida abstenint-se d’un aliment que facilitava la fabricació de pedres al ronyó, i un dia “una altra autoritat” afirma que està per demostrar la relació causa-efecte entre aquell aliment i les pedres. Avui dia es discuteix que el mal de gota sigui conseqüència de la ingestió de carn de porc, i suprimir-la no és, per tant, cap mesura obligada.

Després de dir-nos que córrer una mica és bo, ara hi ha qui afirma que no és aconsellable; he llegit, amb pocs dies de diferència, que caldria fer esmorzars més sòlids i sopar menys, però també el contrari: que és un error començar el dia amb l’estómac massa ple, i que un sopar excessivament frugal és un error.

Jo no sé si els aliments se’ns indigesten, però les teories sí. No tan sols no se sap gairebé res, sinó que encara hi ha un fet pitjor: cada especialista només sap allò que afecta la part de l’organisme que ell coneix. Si us visiten simultàniament dos especialistes diferents, és possible que les seves recomanacions siguin contradictòries i no pugueu menjar res.

Estem voltats d’exemples pràctics absolutament “anticientífics”, com el de la dona –em consta– que des de fa trenta anys esmorza cada dia una gran tassa de xocolata en la qual suca pa amb mantega, i continua pesant quaranta-set quilos i té una salut impecable. Ja sé que hi ha unes normes raonables que, en teoria, és prudent de seguir, i que fins i tot encomanen una gran tranquil·litat psicològica, però em penso que cal evitar l’excessiva petulància dietètica.

Perquè si la medicina vol ser una ciència, jo estic molt més segur que la salut és experiència. Personal i intransferible.